Miquel i Josep Badia, assassinats un 28 d’abril de 1936, són avui una parella controvertida. Determinada historiografia els ha titllat de feixistoides, n’han fet un retrat macabre i els han jutjat amb menyspreu. D’altres, han destacat la seva trajectòria com homes d’acció, ja des de molt joves. Sobretot el germà petit, Miquel Badia. El cert és que a Miquel el trobem amb 22 anys al Complot de Garraf, en l’intent de liquidar tot el directori militar de Primo de Rivera que, acompanyat del Rei, feia una visita a Barcelona el 1925. Si arriba a explotar la bomba en aquell túnel —al terme municipal de Sitges— no hauria quedat ni el maquinista.

Des d’aleshores, la seva curta però intensa vida va transcórrer sempre entre la presó, l’exili i una militància política inequívocament republicana (Joventuts d’Esquerra Republicana i Estat Català) i sempre, sempre, lleial al Govern de Catalunya en una etapa històrica tan convulsa com apassionant, de somnis frustrats i revoltes, de sang i fetge, d’esperances que es van esvair per donar pas a la llarga nit del franquisme.

L’apel·latiu de "capità Collons" a Miquel Badia explica molt bé com el veien els seus companys d’aventures. Per alguns, els detractors, seria un malnom. Però de fet no sembla pas que fos així. La cosa és que amb la victòria d’ERC a les eleccions de 12 d’abril de 1931, Francesc Macià improvisa un comandament d’ordre públic. A peu de carrer, a la mateixa plaça de Sant Jaume, proposa a Jaume Compte, un dels líders del Complot de Garraf, assumir el comandament de la seguretat. Compte, bregat militant, s’excusà davant Macià i assenyalà Miquel Badia com a candidat apel·lant a la seva valentia i audàcia amb un "aquest sí que té collons". Compte, del Partit Català Proletari, també va morir jove, atrinxerat al CADCI el 6 d’octubre de 1934, a la Rambla de Santa Mònica, metrallat per un destacament de l’Exèrcit. Tenia 37 anys.

Potser la millor biografia que s’ha escrit dels germans Badia és la que signa Fermí Rubiralta, en un excel·lent estudi publicat per la Fundació Irla. Del tot recomanable per conèixer la seva trajectòria personal i política i els motius del seu també controvertit assassinat per un presumpte escamot faista com a venjança, entre d’altres, per la seva intervenció directa per aturar la vaga de tramvies que havia convocat la CNT.

Rubiralta, professor de la Universitat del País Basc, ha escrit altres acurades biografies de personatges d’aquell període històric, com Daniel Cardona. Però també és biògraf d’oblidats militants del sindicalisme basc, com Paulino Gómez, Un panadero socialista en el Gobierno vasco que, a més, va ser dirigent de la UGT i conseller del PSOE en un govern del PNB. Biografia beneïda pel mateix Nicolás Redondo Terreros. No hauria de ser sospitós, per tant, de biaix ideològic.

Miquel i Josep Badia, com bona part dels personatges d’aquella Catalunya republicana (amb Macià i Companys com a noms destacats) eren de Ponent. Del menut poble de Torregrossa, concretament. Fills d’una família treballadora que va tenir dues noies i dos nois. Els dos van aterrar a Barcelona per buscar-se la vida, a la recerca d’oportunitats. Rubiralta fa un acurat retrat a Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista, també de Josep Badia, que es pot descarregar gratuïtament de la pàgina web de la Fundació Irla. També s’hi pot trobar una autobiografia (incomplerta) que narra el seu pas per la presó que descontextualitzada (arremet contra l’homosexualitat d’un company de presidi) ofereix flancs d’atac, com les desfilades d’aquells anys que, de fet, es van generalitzar i hi eren propensos, des dEstat Català als comunistes o els falangistes. De fet, els comunistes desfilaven més que ningú i ho feien just amb la mateixa indumentària que Estat Català. Si no fos així, no s’hauria entès tampoc l’existència i creació de la Columna Macià Companys. O la Durruti.

Que Miquel Badia era un home d’acció no n’hi cap dubte. Expeditiu (va ser acusat de maltractar detinguts anarcosindicalistes), en un moment en què el pistolerisme, de diferent signe, havia pres els carrers. Que va actuar sempre amb lleialtat a la Catalunya republicana, també. I que va morir metrallat per l’esquena, també, sortint de casa, al costat del seu germà Josep. També és aquesta una veritat inqüestionable. Altra cosa serien els autors intel·lectuals de l’assassinat, presumptament a mans d’un escamot faista. I aquí les versions també són contradictòries, inclosa la relació d’un dels autors materials de l’assassinat, Justo Bueno, amb el règim franquista i els serveis secrets espanyols.

La lluita a la reraguarda republicana no va ser entre el bé i el mal. Pero si entre l’ordre republicà i el desordre. I en aquest context, de violència armada, de lluites intestines al si de la Catalunya republicana, de militàncies accentuades, es va significar Miquel Badia, entre d’altres perquè era el responsable d’ordre públic.

Si el mite Durruti va ser acomiadat per una gernació, el funeral de Miquel Badia no va ser menys. I aquesta també és una veritat incontestable. Era part de la família republicana, la seva versió més d’acció i alhora més clarament independentista. De fet, Badia era la versió més faista —en el sentit que era un home d’accio directa— del republicanisme sobiranista. Una família republicana, al voltant de l’ERC de Macià i Companys, que era una fusió de tradicions i sensibilitats però als que van unir unes lluites compartides. Badia representava un extrem, de vegades a punt de la separació, d’una àmplia família republicana, que anava del federalisme a l’independentisme, d’una esquerra liberal a una altra de sindicalista. I possiblement per això aquella Esquerra va ser hegemònica. I també per això es vivia amb duplicitat de militàncies i convivint amb contradiccions. Inclosos tots aquells que compatibilitzaven la seva militància a ERC amb referents sindicals com la Unió de Rabassaires o la mateixa CNT.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat