Seria un cant de cigne si no fos que ja fa temps que anem tirant de rifeta, traient conills del barret de copa. Aferrats a un passat gloriós, sucumbint a la melangia de glòries passades. Aquest cop sí, es diuen, i anar repetint a cada ocasió la mateixa cantarella, prometent una gesta que no s’assenta en res que no sigui la il·lusió. Perquè assumir la veritat i afrontar el futur amb aquesta veritat, tocant de peus a terra, és infinitament més dolorós que seguir fent voleiar coloms; una actitud, d’altra banda, tan cofoia com improductiva.

Mentre riuen

Dins núvols passatgers

Cada dia més distants

On hi ha hagut foc, sempre hi queda caliu. I ahir, davant la tele, pensava en que aquell Barça que es va deixar remuntar un 3 a 0 a Liverpool (amb un quart gol de vergonya) podria assaltar novament el Bernabéu. Almenys a la primera part vaig arribar a creure que sí, ho volia creure durant vint minuts de bon joc i arribades a l’àrea. Encara que guanyar fos un miratge. Perquè aquest equip no pot aspirar a res que no sigui els quarts de final de la Champions. Encara que fos tornar a donar oxigen a un Bartomeu novament acorralat, el mateix que va renunciar a Liverpol a fer el que tocava: renovar el vestidor i acceptar el pas inexorable del temps, com en aquella final davant un Milan que va retratar la fi de l’era Cruyff.

Ja vençuts,

Esperaran com sempre han fet,

L'aventura d'una nit

En cas de guanyar al Bernabéu, els jugadors haurien prorrogat una Junta qüestionada. El futbol és així. Com tot a la vida. Una victòria, al camp de l’etern enemic, hauria permès guanyar temps a una Directiva agònica i un equip esgotat al que davant el Liverpool ja li haurien d’haver cantat les absoltes. Però és igual, per una més, oblidaria totes les certeses i penes. Per bé que ja era evident en anteriors i estrepitosos fracassos, també a la Champions, accentuats per un Madrid que batia rècords a la mateixa competició.

Mentre ploren

De ràbia i per amor

A un nom inexistent

El Barça compta els darrers anys de Champions per categòriques derrotes, eliminats per golejada. Però la Lliga salvava l’any. Abans fins i tot la Copa per dissimular l’evidència palmària, que la Champions se li ha fet gran. Ahir Messi va fallar. Lent davant el veterà Marcelo a la segona part. Imprecís davant Curtois a la primera quan va estavellar la pilota al cos del porter madridista. El Barça que mossega però no fa mal, com aquell pobre ca que vol i dol perquè ha perdut les dents. El Barça va perdonar a la primera part i es va veure superat per un Madrid més intens a la segona. Amb un Griezmann que no hi és, reflex d’un equip que s’aferra al que va ser.

I així acaben,

Quan ja tot ha passat,

Cremats per la veritat i cridant

Assumir una transició, probablement en un incert compàs d’espera, no condueix a la glòria immediata. Però sí prepara el terreny per poder tornar a tocar amb els dits el cel. I els que volen tornar a guanyar, els que de debò anhelen la Champions, saben del cert, en el seu fur intern, que sortir-ne demana tornar a començar sobre bases més sòlides.

Que a vegades,

Quan s'apaga el primer foc,

Pot fer encara més mal