Hi ha tres dates clau en el camí de l’1 d’Octubre. El 14 de juliol, el 17 d’agost i el 20 de setembre. Són tres dates determinants que expliquen les debilitats i les fortaleses del Govern i de la conjura política i social que va impulsar l’1 d’Octubre. El referèndum anava pel pedregar la primavera del 2017, tot just ara fa un any. Un Govern en crisi, cosa que era un secret a crits; una crisi que no es va afrontar fins al juliol, just en el compte enrere cap a la consulta de l'1 d'octubre.

La meitat dels consellers d’aquell Govern s’havien insubordinat. Creien que el referèndum no es podria fer i demanaven bescanviar-lo per un avançament electoral i la convocatòria d’unes segons eleccions plebiscitàries, mentre apel·laven, novament, a la unitat al voltant d’una llista única. Sempre el mateix recurs tàctic, la llista única, malgrat el resultat decebedor, malgrat la controvèrsia intestina que provoca, malgrat el frontisme que projecta, malgrat que com a artefacte electoral de país no funciona, tal com es va constatar davant les expectatives generades el setembre del 2015. El mateix mantra de sempre, en què es prioritza el qui i no el què; llista única al voltant d’una bandera (a veure qui la branda amb més energia) que un dia i un altre es fa servir com a esquer emocional, mentre es defuig tota lògica racional. 

El president Puigdemont havia heretat un Govern fet a mida d’altri. Però en plena tempesta es resistia a fer cap canvi

El president Puigdemont havia heretat un Govern fet a mida d’altri. Però en plena tempesta es resistia a fer cap canvi. Tots els actors polítics i socials compromesos amb el referèndum li ho exigien. El referèndum es trobava en un atzucac. Faltaven poc més de dos mesos perquè se celebrés i el bloqueig amenaçava de fer saltar l’1 d’octubre prematurament pels aires. Junqueras —que sí que havia designat els consellers d’ERC— feia mesos que demanava canvis i advertia del bloqueig. La situació era insostenible. Fins i tot el cartesià Artur Mas acabaria apostant pels relleus. Mas, que durant un temps no veia de bon ull el referèndum i que inicialment s’havia pronunciat a favor d’unes segones eleccions plebiscitàries amb la reedició de Junts pel Sí, acabaria apostant clarament per l’1 d’octubre, davant l’evidència que no hi havia cap alternativa millor.

La crisi es va resoldre finalment amb la destitució de quatre consellers del PDeCAT i del secretari del Govern, del mateix partit. Quatre dies abans ja havia estat destituït Jordi Baiget (Empresa), també del PDeCAT, després que hagués declarat en una entrevista el 3 de juliol a El Punt Avui que “probablement no podrem fer el referèndum i haurem de fer una cosa diferent”, alhora que afirmava que part del Govern no era “en el nucli dur de les decisions” i que no se’ls havia “consultat” sobre l’estratègia que se seguia.

Junqueras va salvar de la destitució Toni Comín i Meritxell Serret, que era la compensació que exigien des del PDeCAT per maquillar la crisi de govern

Amb la remodelació, Puigdemont decideix mantenir Santi Vila i, inesperadament, Meritxell Borràs, a qui pren la patata calenta de les competències en processos electorals, que transfereix a Oriol Junqueras. Junqueras va salvar de la destitució Toni Comín i Meritxell Serret, que era la compensació que exigien des del PDeCAT per maquillar la crisi de govern. Els nous consellers seran Clara Ponsatí, Lluís Puig, Jordi Turull i Quim Forn. Els dos primers s’exilien a Bèlgica al costat de Puigdemont. Quan Turull i Forn són empresonats, el 2 de novembre, feia només tres mesos que eren membres del Govern, des del 14 de juliol. De fet, és el mateix Junqueras qui llança la idea que Jordi Turull sigui nomenat nou conseller de Presidència. Aquest és un dels llocs clau de l’estructura del Govern i, a més, el conseller de Presidència és alhora el portaveu del Govern. La incorporació dels nous consellers suposa una alenada d’aire fresc, permet sortir de l’impàs i comporta un nou impuls al referèndum, amb un paper molt rellevant que assumeixen, sobretot, Turull i Forn; aquest darrer, el conseller d’Interior que gestionarà la resposta a l’atemptat islamista de la Rambla el 17 d’agost. El sempre ben informat Pepe Antich explicaria l’objectiu de la remodelació d’aquell Govern: “Assegurar la realització del referèndum de l’1 d’octubre i el pas decidit i coordinat de tots els seus membres. I, en darrera instància, eliminar resistències i acabar amb algunes palanques que bloquejaven algunes decisions, una situació que ara canviarà amb Jordi Turull i Joaquim Forn”.

L’eficaç gestió de govern d’aquell atemptat (amb un Quim Forn pletòric) provoca la irritació d’un govern espanyol que observa atònit i desconcertat com els Mossos d’Esquadra liquiden en un temps rècord la cèl·lula islamista, mentre en paral·lel el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, voreja el ridícul. Des d’aquell moment, Forn i el major Trapero passen a estar en el punt de mira de l’Estat. La humiliació amb què el govern espanyol viu la solvent actuació dels Mossos es traduirà veloçment en esperit de venjança contra el conseller Quim Forn. La seva presó incondicional s’explica, precisament, per haver estat el principal responsable polític d’uns Mossos d’Esquadra que es van erigir en un cos de seguretat d’estat, resolutiu i eficaç com cap altre, mentre els cossos i forces de seguretat de l’Estat caçaven mosques.