L'ingrés a l'hospital del president Pujol aquest 1 d'octubre, per una arítmia cardíaca, ens ha tornat a recordar de la seva existència. El destí ha fet que fos precisament aquest dia, enmig de la reivindicació de l’efemèride que agafa les formacions independentistes en ple desacord, com evidencia la resolució forçada, al Parlament, pels anomenats anticapitalistes sobre un nou referèndum.

Pujol, com tants altres compatriotes, també va participar fa quatre anys d’aquella històrica jornada de 2017. Aquell 1 d’octubre va ser tan gran perquè en van ser molts, més de 2 milions de persones. I no va ser més gran encara perquè no en van ser més. Una gesta col·lectiva aquell referèndum, esdevingut un acte de desobediència massiu, impensable només uns pocs anys abans.

El destí ha volgut que fos precisament un 1 d'octubre, en plena catarsi, que el nonagenari president sortís a la palestra. Ell, que pràcticament viu enclaustrat, sense fer soroll, passant de puntetes per la recta final de la seva vida. L'alarma es va disparar, de sobte, per motius de salut.

Pujol va votar aquell mític dia acompanyat de Marta Ferrussola i del seu fill, Oriol. Tots van introduir una papereta a l'urna, al Col·legi Copèrnic de Barcelona.

Les cròniques afirmen que van votar amb un somriure als llavis. I no cal dir -per tot el que el president ha expressat, amb comptagotes, des d'aleshores- que devien votar que Sí. Ell, que no hi creia en la independència, hi va acabar militant, ni que fos amb escassa fe. Ningú més els va acompanyar al Copèrnic, nom que homenatja al canonge i científic polonès que la Inquisició tenia en el seu punt de mira per la seva dèria d'afirmar que la terra girava al voltant del sol. Copèrnic, com el president Pujol, no havia pas deixat de ser catòlic ni per un instant, combregava com el primer dia amb les seves conviccions personals amanides pel pas del temps i tots els avatars que l’han sacsejat, sense pietat des d’aquella fatídica confessió de juliol de 2014. Quan l'arbre cau, proliferen els tèrmits.

Quatre anys més tard d’aquell 1 d’octubre, el president Pujol, amb 91 anys, segueix en l'ostracisme, si no l’ha accentuat, pendent d'un judici per corrupció, al costat dels seus fills i la seva dona. Ella ja no serà jutjada, no està en condicions i així ho ha entès el tribunal. I si es descuiden tampoc el mateix president, que té una edat i un estat de salut que comença a fer patir. És difícil ignorar les ombres i esclarir què va passar, qui va badar i qui va deixar fer. Però, per ser justos, també ho hauria de ser posar en valor tot el que va representar.

Pujol reté una memòria prodigiosa, en puc donar fe, encara que no deixa de doldre’s d'estar-la perdent. Qui pogués dir el mateix! Però allò realment dur, òbviament, és passar d'haver estat un referent per a bona part del país a un pària o, en el millor els casos, una figura que ningú no gosa reivindicar amb plenitud un cop caigut de l'escambell. Tant és així que els primers a repudiar-lo van ser molts dels seus, que van viure i créixer a redós del seu president, que li deuen tant que li deuen tot. Poc elegant pel cap baix.

El país necessita fer catarsi, reconciliar-se amb el passat, jutjar serenament i saber perdonar i no oblidar -malgrat tants malgrats

L'arítmia del president ens ha recordat, com una llambregada, que dissortadament un dia es morirà. Llei de vida.

Aquest cop només ha estat un ensurt, un avís. El cor, quan avisa, colpeja. Sovint, i més a determinades edats, per últim cop.

Em pregunto si és just per al president Pujol un final tan ombrívol. Dir adéu d'amagat, vexat, repudiat.

Abans de la confessió de la lleixa andorrana hauria imaginat per a ell -jo que no he estat mai ni remotament pujolista, menys encara quan tot eren flors i violes al seu voltant- un comiat multitudinari. Molt sentit. No sé si com el que van tenir personatges tan extraordinaris com mossèn Cinto, el doctor Robert, Salvador Seguí ‘el Noi del Sucre' o l'avi Macià, entre molts d'altres. Més enllà del catalanisme, les restes fúnebres de l'anarquista catalanolleonès Durruti van ser rebudes a Barcelona com les d'un apòstol laic. El país era i és així. Martí Barrera, era de la CNT, i el 6 d’octubre de 1934 va arribar a casa i va posar a les mans del seu fill Heribert, de 17 anys, un fusell per defensar l’Estat Català proclamat per Companys. Llàstima que l’Ajuntament de Colau, que tampoc no entén la complexitat i viu d’apriorismes, li va retirar la Medalla d’Or de la Ciutat a proposta de Manuel Valls.

El país, fins el triomf del franquisme, tenia per costum brindar comiats massius -en bona mesura, transversals- a tots els seus grans personatges. I aquelles cerimònies tenien un caràcter balsàmic i cohesionador. I no serà que Durruti no tingués algunes ombres més enllà del mite i la cèlebre Columna que duia el seu nom. Com la de Companys (i Macià) que, com Durruti, en va tenir una en vida.

El país necessita fer catarsi, reconciliar-se amb el passat, jutjar serenament i saber perdonar i no oblidar, malgrat tants malgrats. Nogensmenys, Pujol va ser president de Catalunya durant gairebé 25 anys. El reconeixement no ha de tergiversar les ombres. Però tampoc les llums. La mutació que ha experimentat part de l’espai que va liderar -necessitats de deixar anar llast i crear bancs dolents- tampoc ajuda a asserenar els ànims i valorar ponderadament la seva llarga trajectòria. L'adeu no hauria de ser una beatificació, tampoc un escarni.

No sé si la història l'absoldrà. O fins a quin punt ho farà o posarà les coses al seu lloc. Però m'aventuraria a dir que el tractarà amb més equanimitat -si més no, amb menys severitat- que la que ha viscut els darrers anys.