Si Déu vol, un dia seré vella i caminaré molt a poc a poc pel carrer. No sentiré a la primera quants diners em demana el caixer del supermercat. Em costarà trobar les monedes per pagar. No m’hi veuré per distingir dos cèntims de cinc cèntims. M’hauran d’ajudar. A la cua de la caixa, algú es posarà nerviós i culparà la meva vellesa de fer-lo arribar tard al lloc on l’esperen —tot i que podia haver sortit abans de casa—. Pensarà que he tingut tota la setmana per anar a comprar. Que hi vaig en dissabte per molestar. Sense fer-se fàstic, em veurà com una nosa. És fàcil caure en el tòpic cunyat del “abans es respectava la gent gran”. És una manera més o menys subtil de fer passar bou per bèstia grossa i dir “respecta el que diuen, accepta’ls els marcs morals com si res no s’hagués mogut, no hi discuteixis que l’experiència és autoritat”. Així fem servir la gent gran d’excusa perquè res no canviï gaire. Però no és ben bé això el que hem perdut. De fet, no sé si ho hem tingut mai o si ho hem recuperat a mitges.
Veure un vell com una nosa no va dels tuits que fas ni de com els tractes: va de la manera que tens de mirar-te’ls
Aquesta setmana va ser notícia un tuit en què l’autor es queixava de la gent gran que acut als supermercats en dissabte o diumenge malgrat que disposen de tota la setmana perquè estan jubilats. Les misèries alienes sempre tenen una cosa divertida: al superb li serveixen de mirall de les seves virtuts i a l’humil de les seves misèries. L’única diferència entre aquesta persona i la manera com molts es miren la gent gran és que ella ho va verbalitzar. Quan dic que no és el respecte per la gent gran el que s’ha perdut, vull dir que qualsevol persona amb els mecanismes del pensament una mica en forma entén que assenyalar públicament segons què fa de pobre d’esperit. Veure un vell com una nosa no va dels tuits que fas ni de com els tractes: va de la manera que tens de mirar-te’ls quan no són els teus pares ni els teus avis, el tren és a punt d’escapar-se perquè els costa fer funcionar la màquina dels bitllets i, en comptes d’oferir-te, apuges la música als auriculars i serres les dents.
Al carrer, més que una persona amb molts anys, veiem un exercici de paciència, algú que ens fa fer un esforç que, mandrosament, preferiríem no fer
A les notícies, els vells són pensions. A les xarxes socials, romantització de la vellesa, rams de flors de part nostra i humor de part seva. A Instagram hi ha una senyora de noranta-tres anys, la Grandma Droniak, que té un milió i mig de seguidors. Es dedica a ensenyar els seus modelets quan té una cita, a rifar-se amb el fet que la majoria dels seus amics són morts i a riure’s de la seva pròpia vellesa, fins i tot de la seva solitud. Grandad Joe, amb mig milió de seguidors, fa una cosa semblant. Simplificant una mica, de vegades només els veiem si ens fan gastar diners, si són aesthetic o si fan el pallasso. Al mòbil, això. Al carrer, més que una persona amb molts anys, veiem un exercici de paciència, algú que ens fa fer un esforç que, mandrosament, preferiríem no fer.
Hem de lluitar massa contra la manca de compassió quan ens els mirem per fer que una persona gran en l’espai públic no ens sembli un llast
Els reaccionaris tenen l’obsessió malaltissa de reivindicar la gent gran i fer-los herois. En realitat els volen fer servir de màquina del temps ideològica, de retorn al passat en nom d’un respecte de boca i prou. Lluny d’això, sovint em fa la impressió que, més enllà del pacte de no menysprear obertament una persona gran per la seva vellesa i abstrets en el tràfec dels dies de cada dia, preferiríem que no hi fossin. No trobar-nos-els, almenys. Que no saturin les farmàcies. Que no facin cua al banc. Que no donin més conversa al cambrer si tenim poca estona per dinar. Que no ens facin aixecar quan el tren va ple. Hem de lluitar massa contra la manca de compassió quan ens els mirem per fer que una persona gran en l’espai públic no ens sembli un llast. Fins i tot quan ho fem —quan ho faig— hem de pensar en la gent gran que estimem o en el dia que nosaltres mateixos serem vells per apiadar-nos-en. Potser no ens fan nosa ells, potser ens fa nosa el seu ritme.