Fa una setmana van néixer els primers catalans de l'any i la brasa de la polèmica encara escalfa, discreta. És un camp de batalla perfecte. Dreta i esquerra poden abraonar-s'hi amb ganes i provar que cada garrotada sigui una definició de la identitat catalana que afavoreixi el seu interès. Qualsevol argument és un al·licient perquè la conversa segueixi en marxa i la conclusió sembli cada vegada més i més lluny. És un debat trucat, però, perquè ens hi embranquem sense la possibilitat d’atorgar un document d'identitat que digui: Tu ets català. No es tracta d’anar repartint carnets de catalanitat, diuen. És clar que no. Perquè no podem. No som un Estat i ens veiem obligats a definir l’adscripció nacional dels membres del nostre col·lectiu amb indicadors que no són absoluts i que, en general, poden arrencar del vincle subjectiu que cadascú té amb la nació i de la posició ideològica que cadascú s'atorga en l’eix social. Per a l’extrema dreta, el ventall d’indicadors és restringidíssim. Per a l’extrema esquerra, plantejar l’existència d’un ventall d’indicadors és feixisme.
En un país sense Estat on la llengua pròpia és una llengua minoritzada, decidir parlar-la, malgrat tot, és una inequívoca declaració d'intencions de pertànyer-hi
D'entre tot aquest debat enganxós, infinit i adulterat per la condició administrativa d’espanyols de qui hi participem, només hi ha un element que serveix per esbandir-ne la subjectivitat i procurar un principi de clarividència, un indicador mesurable, sobretot per als qui no han nascut a Catalunya o, malgrat haver-hi nascut, són fills de pares que no ho han fet: la llengua que trien parlar habitualment. Llegia aquest divendres un reportatge on la Shazra Javed Qureshi, d'origen pakistanès i aterrada a Catalunya amb setze anys, era l’única persona catalanoparlant de la seva escola de pintura a Mollet del Vallès. De fet, allà es refereixen a ella com “la catalana”. En un país sense Estat on la llengua pròpia és una llengua minoritzada, on a moltes ciutats ja no cal parlar-la per a viure-hi amb normalitat i on les previsions lingüístiques són tan nefastes que la meva generació ja ha de patir per si els fills ens parlaran català, decidir parlar-lo, malgrat tot, és una inequívoca declaració d'intencions de pertànyer-hi.
Si pots optar per una llengua amb 500 milions de parlants i tries parlar-ne una de menys funcional ho fas perquè vols que sigui la teva
“Parlar anglès no em converteix en ciutadà del Regne Unit”. És clar que no, talòs. D’entrada perquè l'anglès és la llengua més parlada del món i, per tant, el món està configurat perquè l’aprenguis. Si això és així, no hi ha cap voluntat de pertànyer a cap nació en el propòsit de mirar les pel·lícules de Netflix en anglès. Parlar anglès no et fa ciutadà del Regne Unit, però per ser ciutadà del Regne Unit, com a mínim, has de saber anglès. Aquest “com a mínim”, a Catalunya, fa de denominador comú potser més que a altres llocs perquè pots optar per una llengua amb cinc-cents milions de parlants, que et permet comunicar-te amb la majoria de gent arreu del Principat, i tries parlar-ne una de menys funcional i ho fas perquè vols que sigui la teva.
Per ser català s’ha de voler ser-ho activament. Si la catalanitat parteix de la voluntat de ser, la llengua és la porta oberta a l’adscripció nacional
No és casual que la llengua sempre sigui el primer objectiu a batre de l’espanyolisme. És la més evident de les condicions que ens defineixen com a col·lectiu i que ens diferencien de tot el que configura l’univers castellà. A molts dels articles que he llegit aquests dies s’hi citava “És català tothom qui viu i treballa a Catalunya” i se n’elidia —intencionadament o no— l’última part: “i vol ser-ho”. Ser al costat numèricament minoritari del conflicte, capat de la caixa d'eines amb què compten els Estats per construir la seva identitat, ens converteix en el camí difícil. Per a ser català s’ha de voler ser-ho activament, perquè la via fàcil és abandonar-se a la tendència guanyadora i, desenganyem-nos, de moment no sembla que sigui la nostra. Si la catalanitat parteix de la voluntat de ser, la llengua és la porta oberta a l’adscripció nacional.