Les nacions del món són com organismes vius, evolucionen en permanent mutació en funció de múltiples paràmetres, com la composició de la seva economia i la seva competitivitat, la demografia, el territori i l’ús que se’n fa, el mercat de  treball, els sistemes de protecció social, els serveis públics i la seva qualitat, la identitat col·lectiva... Per tal d’evitar que l’evolució nacional vingui determinada exclusivament per les inèrcies d’interessos privats (de particulars o de grups d’interès organitzats), existeixen les administracions públiques, que vetllen per l’interès general i pel que és millor per a la població que els encarrega aquesta tasca a través de les eleccions.

De les eleccions en surten els diputats que determinen la composició dels parlaments. Aquests tenen per funció (a més de fer lleis i aprovar pressupostos) controlar les accions del govern, que és el braç executiu del sistema polític. Així, tota la maquinària pública (un cos que a Catalunya suma prop de 375.000 empleats) segueix les directrius polítiques d’uns càrrecs electes que tenen la responsabilitat de guiar i controlar, en la mesura que poden, la nau de l’economia i de la societat.

Per evitar que l’evolució nacional vingui determinada exclusivament per les inèrcies d’interessos privats (de particulars o de grups d’interès organitzats), hi ha les administracions públiques

Des del màxim respecte i el meu reconeixement, però també des de la llibertat i la preocupació per la bona gestió dels nostres impostos i l’estima pel país, em vull referir a quatre ingredients que considero fonamentals en les actuacions que es fan des del món de la política. Les tracto en el meu darrer llibre, pensant no només en termes econòmics, sinó també socials. Són els que segueixen.

  1. Lideratge en la iniciativa i en les actuacions públiques, sigui en el nivell polític de Madrid, de la Generalitat o municipal. El  lideratge apareix quan una persona té la voluntat de posar-se al capdavant d’un grup i, alhora, aquest grup li reconeix el paper de líder. Per fer un símil, és el capità d’un gran vaixell, amb poder de decisió per a orientar la nau de l’economia i la societat cap a algun lloc concret. En absència de lideratge, la nau se l’endú el corrent, la inèrcia, que aplicat al creixement econòmic seria una mena de “créixer per créixer” sense nord. En el cas de la Generalitat, el seu president (sobretot) i els seus consellers haurien de tenir idees clares i compartides del que consideren que contribueix al progrés. Va dir Sèneca: “no hi ha vent favorable per qui no sap on va”, doncs això, els polítics han de saber on volen arribar. En una altra escala, el lideratge és perfectament aplicable en l'àmbit municipal, almenys en ciutats d’una certa dimensió i, perquè no, també en municipis petits.
  2. Professionalització de l’alt funcionariat. Hi ha actualment un projecte de llei d’Ocupació Pública en curs que va en aquesta línia, però jo hi afegiria que cal minimitzar els càrrecs polítics al capdavant de les administracions públiques. L’alt funcionariat, que ocupa l’escala immediatament per sota dels càrrecs electes, ha de ser competent, estable en el lloc, amb experiència i amplis coneixements de l’àrea en què estan especialitzats. Amb la professionalització s’evitarien els problemes de competència tècnica i d’experiència d’alts càrrecs nomenats per la via política; i també (i no és trivial) evitar els temps morts que es generen abans de rellevar un càrrec polític, que no inicia coses perquè li queda poc temps en aquell lloc, i després, quan l’ocupa un altre càrrec polític que ha d’aterrar, aclimatar-se i fer propostes pròpies —si pot ser, diferents de les del seu predecessor. Per posar una xifra, a la Generalitat, amb un centenar de càrrecs polítics n’hi hauria d’haver prou; la resta de cúpules directives haurien d’estar en mans de professionals públics que, lògicament, actuen sota les directrius polítiques del govern, però que garanteixen expertesa, racionalitat, estalvi de temps morts, millor gestió dels diners de tots i, no menys important, zel en l’aplicació real de les lleis a través d’inspecció i control del seu compliment.
  3. Avaluació permanent de les polítiques públiques. En actuacions i en projectes de gran abast econòmic i social, caldrien anàlisis tècniques en profunditat sobre eficiència, eficàcia, opcions, costos i beneficis, abans de tirar-los endavant. I un cop aplicades, caldria fer-ne la corresponent anàlisi de resultats. Parlem de rendir comptes d’actuacions, de decisions i de polítiques públiques, justificant-les amb claredat tècnica abans, i donant transparència als resultats obtinguts després. I assumint-ne la responsabilitat. Projectes com l’allargament d’una pista a l’aeroport del Prat, la signatura d’acords en matèria de transport ferroviari, lleis mediambientals, territorials, de protecció social i d’altres de gran incidència econòmica i social, haurien de ser objecte d’avaluació rigorosa ex-ante i ex-post.
  4. Una peça addicional que seria de gran utilitat per acompanyar els tres elements indicats seria la creació d’una mena de consell de savis, a l’estil del que existeix en països com Alemanya. Un grup limitat de persones de gran prestigi professional, independents i de sòlida formació, que donen la seva opinió analítica i fonamentada sobre projectes de polítiques públiques d’envergadura ex-ante i sobre la marxa de l’economia. Un consell d’experts d’aquest tipus hauria de tenir suport legal i estructura adient per a les seves funcions.

Amb aquestes quatre potes d’una taula imaginària de la gestió pública, no dubto que els diners de tothom es podrien gestionar més bé i que sabríem cap on anem.