Mentre el Ministeri d'Hisenda celebra les seves xifres rècord de recaptació —com els 33.878 milions d'euros ingressats només per IRPF el primer semestre del 2025—, la ciutadania comença a demanar-se: a canvi de què? En què es tradueix aquest esforç col·lectiu? Quins serveis s'estan reforçant? I la resposta, cada vegada més nítida, és: no hi ha cap resultat tangible per a qui matina, treballa, emprèn i compleix amb la llei.
El model fiscal actual ja no sembla una política redistributiva ni un mecanisme de solidaritat social. S'assembla, més aviat, a una dinàmica medieval d'extracció feudal: els súbdits —ciutadans, autònoms, professionals independents, pimes— lliuren una porció creixent de les seves rendes a un poder llunyà, opac i absent. No veuen a qui serveixen aquests diners, no perceben millores i no tenen possibilitat real d'exigir contrapartides.
Segons dades de l'Agència Tributària, el primer semestre del 2025 l'Estat va recaptar 123.199 milions d'euros, un 9,4% més que el mateix període del 2024. D'aquesta xifra, més de 33.000 milions provenen de l'IRPF. Tanmateix, aquesta "gesta" es basa en pràctiques que erosionen l'equitat: entre les quals la manca d'actualització dels trams de l'IRPF conforme a la inflació. Aquesta tècnica, coneguda com a "progressivitat en fred", fa que els ciutadans tributin com si fossin més rics, sense que realment ho siguin.
Entre el 2019 i el 2023, aquesta estratègia va permetre a l'Estat embutxacar-se 16.700 milions d'euros addicionals, especialment a costa de les classes mitjanes. El que hauria de ser un sistema proporcional, adaptat a les capacitats reals de cada contribuent, esdevé així un instrument opac de recaptació massiva.
Segons la Fundación Civismo, el 2025 els espanyols hauran treballat 228 dies —més de set mesos— només per pagar impostos. És a dir: l'Estat —aquest difús senyor feudal— s'apropia de l'esforç productiu de més de mig any de cada ciutadà abans de permetre-li gaudir dels seus propis fruits. I el més alarmant és que aquest esforç no es tradueix en una millora tangible de l'entorn vital.
El transport públic és un exemple paradigmàtic d'aquesta dissonància. A Catalunya, els serveis de Rodalies són un símbol de l'abandonament estatal: retards crònics, avaries diàries, estacions obsoletes i una gestió que sembla dissenyada per dissuadir el ciutadà de fer servir el tren. Cada incidència no és només una molèstia: és temps perdut, oportunitats truncades i confiança erosionada.
En paral·lel, l'alta velocitat s'ha convertit en un sistema radial, hiperconcentrat en Madrid, i que ha deixat moltes comunitats —com Galícia, Extremadura o la mateixa Catalunya— en segon pla, amb uns serveis deficitaris i cars. Es recapta de tothom, però s'inverteix en uns quants. Redistribució? Equitat territorial? El que es percep és centralisme i ineficàcia.
La mateixa lògica s'estén a la sanitat pública: llistes d'espera insuportables, manca de professionals, centres col·lapsats i una creixent dependència de la sanitat privada per obtenir una atenció digna. I el mateix passa en educació, on les retallades han deixat els centres públics desbordats i els docents sense recursos.
La ciutadania no es nega a pagar impostos. El que exigeix és reciprocitat
Per no esmentar l'habitatge públic, pràcticament inexistent a gran part de l'Estat, mentre els preus del lloguer i de compra continuen disparats. Els ciutadans, després de pagar més del 50% de llur renda en impostos, n'han de destinar un altre terç a cobrir necessitats que l'Estat hauria d'atendre.
Quina classe de pacte social és aquest, en el qual el contribuent ho dona tot i rep tan poc?
El discurs oficial afirma que l'increment recaptatori és senyal de recuperació econòmica. Però la realitat mostra una imatge diferent: la desigualtat no disminueix, la pobresa laboral es manté i els serveis públics no milloren. La percepció ciutadana és que els diners es dissolen en la maquinària de l'Estat, sense control ni direcció estratègica, per molt que alguns economistes sostinguin el contrari, aquí la cosa va de percepció ciutadana i economia real, no de gràfics.
I així, com dic, s'instal·la una sensació molt perillosa: que el sistema fiscal no és més que una forma moderna de servitud econòmica, en la qual els recursos de molts acaben absorbits per una estructura sense rostre, sense resultats i sense empatia. Un senyor feudal invisible, l'única funció del qual sembla ser recaptar, recaptar i recaptar.
Aquest escenari hauria de ser un avís seriós per al futur d'una Hisenda catalana. Perquè si aquesta hipotètica administració tributària no disposa de veritable sobirania normativa, capacitat de reducció de tipus, incentius propis i una visió adaptada a la seva realitat econòmica, no serà més que una sucursal petita d'un sistema gran i fallit.
Una agència que simplement recapti sense decidir no és una eina d'autogovern, sinó una oficina de gestió al servei d'un poder superior —del senyor feudal de sempre. Catalunya no pot conformar-se a gestionar els tributs d'altres: ha de poder decidir com es recapten, quant es recapta i, sobretot, per a què es recapta.
La ciutadania no es nega a pagar impostos. El que exigeix és reciprocitat. Vol veure com el seu esforç es converteix en hospitals que funcionen, trens que arriben a temps, escoles que eduquen amb dignitat i habitatge accessible per a tothom. Vol sentir-se part d'un contracte social, no víctima d'un règim impositiu sense rostre.
Reduir la càrrega fiscal no és egoisme, és justícia. Perquè no es tracta només de quant es paga, sinó de com es gasta, en què s'inverteix, i qui se'n beneficia. Un model fiscal just és aquell que serveix al ciutadà, no aquell que l'esprem.
Mentre això no passi, mentre no hi hagi transparència, eficàcia ni equitat, la relació fiscal continuarà assemblant-se a una servitud medieval. Amb súbdits que produeixen, amb mitjancers que recapten i amb un "senyor" que no apareix mai... però que mai no deixa de cobrar.