En els últims mesos, l'escena política espanyola ha estat testimoni d'un procés alarmant: el progressiu desmantellament de les garanties institucionals que han de sostenir qualsevol democràcia que mereixi tal nom. El que ha començat a revelar-se entorn del “cas Santos” —peça clau de l'aparell socialista— i del “cas Fiscal General”, és només la punta de l'iceberg d'un sistema que, en nom de la governabilitat i brandint la por de l'arribada de la dreta, ha convertit la maquinària de l'Estat en una prolongació del partit. No del PSOE com a organització històrica, plural i necessària, sinó del sanchisme, una versió personalista i autoritària d'aquest.

El preocupant no és només el que comença a saber-se sobre reunions clandestines, favors, trames empresarials, lobbies ocults i clavegueres, sinó la forma en què s'ha articulat una defensa tancada, agressiva i destructiva contra qualsevol que gosi dissentir o complir el seu deure. Això és precisament el que ha estat passant, entre altres, amb el jutge Ángel Hurtado.

Conec Ángel Hurtado des de fa més de dues dècades. Hem mantingut, en nombroses ocasions, profundes discrepàncies jurídiques. Algunes van ser intenses, però sempre dins del marc del respecte mutu, sustentat tant en la funció judicial com en el dret de defensa. Mai aquestes diferències no van traspassar l'àmbit del debat jurídic, molt menys van arribar al pla personal; aquestes discrepàncies es van produir, entre altres procediments, respecte del cas Gürtel. En democràcia dissentir no és una amenaça: és la base del pluralisme. Tanmateix, la campanya desencadenada en contra seu supera amb escreix els límits tolerables, però serveix d'exemple de com s'ha estat i s'està operant.

Des que es va saber que Hurtado estava disposat a instruir amb independència una causa de gran sensibilitat política, s'ha orquestrat contra ell una ofensiva mediàtica concertada, despietada i profundament nociva. Mitjans de comunicació que abans es reivindicaven, malgrat tot, com a espais de crítica al poder, han adoptat el paper de portaveus del sanchisme. Repeteixen l'argumentari de la Moncloa, ridiculitzen resolucions judicials, inventen connexions, deslegitimen companys de professió i atribueixen intencions sense la més mínima base probatòria. La consigna és clara: eliminar el missatger, demolir la seva credibilitat, desacreditar la seva independència, destruir la seva reputació i ideologitzar-lo a conveniència. El mateix que van fer abans amb l'independentisme català, amb els qui hi donen suport i amb els qui som els seus advocats.

No es tracta d'una reacció circumstancial. És una estratègia calculada de demolició institucional, és feixisme per combatre el feixisme. El que està en joc no és només l'honra d'un jutge, sinó la possibilitat que existeixin jutges veritablement independents. L'aparell del sanchisme no tolera que algú no respongui al telèfon de la Moncloa. I la seva solució, per tant, és eliminar qualsevol focus d'autonomia.

A l'epicentre d'aquesta operació politicomediàtica se situa la defensa irracional del Fiscal General de l'Estat. Una defensa que no parteix de l'anàlisi serena dels fets —no refutats—, sinó de la necessitat de blindar a qui s'ha convertit en el vèrtex d'una maquinària de control institucional sense precedents. Una defensa que nega fins i tot l'evidència documental i que ha provocat una fractura profunda en el teixit institucional de l'Estat.

García Ortiz, lluny d'actuar com a garant de la legalitat, s'ha transformat en un escut polític i braç executor de fosques maniobres politicojudicials —part essencial de l'activitat de les noves clavegueres i que a poc a poc anem descobrint.

Una democràcia no es destrueix de forma sobtada. Es buida gradualment. Es converteix en una carcassa buida, en un decorat que fingeix pluralisme mentre s'ofega la crítica

Les reformes legals impulsades pel govern espanyol en els últims mesos —i sobre les que he anat advertint des de fa ja temps en aquesta mateixa tribuna— adquireixen ara ple sentit: no responen a una voluntat democratitzadora ni modernitzadora del sistema, sinó a un pla per consolidar un poder sense contrapesos.

La limitació —quan no eliminació— de l'acusació popular té un objectiu evident: silenciar els qui s'atreveixin a investigar allò que la Fiscalia no vol abordar. Amb l'acusació popular diluïda, la Fiscalia queda com a única titular de l'acció penal i, en el context actual, això equival a lliurar la clau del sistema a qui actua com a comissari polític.

S'hi suma la reforma de l'accés a la carrera judicial. En lloc de promoure un sistema meritocràtic, descentralitzat, confederal, d'avaluació contínua i independent, s'encamina cap a un model de selecció política, camuflat d'inclusivitat. Es busca un cos judicial domesticat, format per perfils dòcils, mal·leables, agraïts però aliens a tota tradició crítica. Un Poder Judicial sense rebel·lia, sense autonomia, sense consciència i, a més, sense formació rigorosa i degudament contrastada.

Alhora, la reforma de l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal atorgaria a l'Executiu un control encara més directe i capil·lar sobre una Fiscalia ja descomposta per la gestió del seu actual màxim titular. Sota l'aparença d'una millora tècnica, s'està configurant una estructura jeràrquica extrema, sense possibilitat de dissens intern, on els fiscals crítics seran marginats i els lleials recompensats.

Com a rematada, una Llei de mitjans que realment no pretén la transposició de la Legislació europea a l'ordenament intern —que no és necessària perquè és automàtica—, sinó un control efectiu dels mitjans de comunicació amb importants armes repressives de manera que resultin prou dissuasives per als qui pretenguin complir el mandat constitucional de donar informació veraç.

En aquest context, el cas del fiscal anticorrupció José Grinda adquireix una nova dimensió. Fiscal de trajectòria polèmica, però que va denunciar un intent de suborn. I, tanmateix, la Fiscalia General no ha fet absolutament res per investigar el fet. El silenci de la cúpula fiscal davant d'un esdeveniment de tal gravetat revela fins a quin punt s'han alterat les prioritats: ja no es persegueixen delictes, es protegeixen els aliats, s'oculten els escàndols, es reprimeixen opositors i enemics.

El més revelador és que, en cas de no haver existit aquesta denúncia, mai no hauríem sabut d'aquest intent de suborn. I això ho diu tot. No hi ha voluntat d'investigar, ni tan sols d'informar vist l'estrepitós silenci mediàtic que cau sobre aquest cas. S'ha perdut la vocació de servei públic i s'ha renunciat a tota exemplaritat. El missatge és devastador: qualsevol pot intentar subornar un fiscal. De vegades funcionarà, de vegades no, però, en qualsevol cas, qui ho intenti, si és a la claveguera correcta, sap que no l'investigaran.

Una democràcia pot resistir governs incompetents, fins i tot governs corruptes. Però no sobreviu quan el poder decideix reconfigurar l'Estat a imatge i semblança seva. Quan el poder deixa de tenir límits

La corrupció institucional no és només el cobrament de comissions il·legals. També és la renúncia als principis, l'ús del càrrec per protegir el poder, la indiferència davant de la veritat. I aquest és el perfil que defineix avui una part essencial de l'aparell institucional a Espanya, amb les repercussions que això també té per a Catalunya tal com ho hem vist i patit en els últims set anys i podem tornar a veure si canvies les aritmètiques parlamentàries.

Una democràcia no es destrueix de forma sobtada. Es buida gradualment. Es converteix en una carcassa buida, en un decorat que fingeix pluralisme mentre s'ofega la crítica. El problema no és l'existència de periodistes afins al govern espanyol. El veritable problema són aquells que han renunciat a exercir la seva funció crítica, han deixat de contrastar, investigar i incomodar. Altres, directament, s'han instal·lat en l'elogi constant i en la glorificació del lideratge. S'han convertit en escuders del relat oficial.

Han assumit el paper de corretja de transmissió d'un poder que menysprea la separació de poders, que pretén instrumentalitzar la justícia i que, a través d'una maquinària perfectament greixada, governa des de l'arrogància. Periodistes que assenyalen jutges, que acusen sense proves, que difonen filtracions interessades com si fossin veritats absolutes o que neguen l'existència d'informes la qual després es confirma. Un periodisme convertit en propaganda, en linxament, en eina de demolició, una cosa de la qual no pocs hem estat víctimes en aquests anys de sanchisme.

Insisteixo: en aquest context, les reformes legals que promou el govern espanyol adquireixen una dimensió encara més pertorbadora. No són reformes: són operacions d'extirpació institucional. Es mutila la independència judicial, s'anestesia la Fiscalia, se silencia l'acusació popular, es colonitza el periodisme i es compren línies editorials amb suculents fons públics sense control extern.

Estem en un moment crític. Perquè una democràcia pot resistir governs incompetents, fins i tot governs corruptes. Però no sobreviu quan el poder decideix reconfigurar l'Estat a imatge i semblança seva. Quan el poder deixa de tenir límits. Quan es converteix en una finalitat en si mateix.

És urgent reaccionar. No per salvar una persona o un partit, sinó per protegir el principi essencial de la democràcia: que ningú no estigui per sobre de la llei. Que el poder estigui sotmès al control. Que les institucions conservin l'autonomia necessària per complir la seva funció.

Perquè quan tot el poder es concentra en una sola mà, el següent pas és l'arbitrarietat. I d'allà a l'autocràcia només hi ha un petit salt: el silenci dels qui van poder parlar... i no ho van fer, els converteix en còmplices o encobridors.