Per variar, el paper de la Unió Europea (UE) a la guerra de l’Iran és l’habitual que adopta quan de conflictes internacionals es tracta: hi arriba tard i malament; no sap quina posició ha de prendre, i al final s’acaba decantant per una teòrica equidistància que en realitat fa el joc al costat equivocat de la conflagració armada. Va passar amb la guerra dels Balcans i amb la guerra de l’Iraq; ha passat amb la guerra d’Ucraïna i amb la guerra entre Israel i Hamàs, i passa ara amb la guerra contra el règim dels aiatol·làs. Fa uns quants dies, l’alta representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, l’estoniana Kaja Kallas —digna successora de l’ínclit Josep Borrell—, ho va exemplificar de manera ben clara quan es va cobrir de glòria en assegurar que la guerra a l’Orient Mitjà “no és una guerra de la UE”.

Dirigents d’alguns països europeus mantenen aquest mateix criteri, però qui porta la veu cantant és Pedro Sánchez, que, amb una barreja d’antiamericanisme, d’antisemitisme i d’islamofília, ha erigit Espanya en l’estat més antibel·licista del planeta. El seu capteniment és tan contrari als Estats Units i a Israel que el que ha aconseguit és que els mateixos mandataris de l’Iran —sigui qui sigui que hi mana en aquests moments— el prenguin per aliat i li ho agraeixin deixant passar vaixells espanyols per l’estret d’Ormuz o posant en els míssils que llança contra els països veïns la cita, acompanyada d’una foto seva, en què manifesta que, “per descomptat, aquesta guerra no és tan sols il·legal, sinó també inhumana”. I, per acabar de reblar el clau, hi afegeixen un significatiu “gràcies, primer ministre”. Amb aquestes credencials, la història el recordarà com un personatge nefast que mai no sabia quina havia de ser la seva conducta en l’escena internacional.

Tot plegat arrodonit amb la prohibició que els Estats Units facin servir les bases que tenen a Espanya, concretament la naval de Rota (Cadis) i l’aèria de Morón de la Frontera (Sevilla), i el tancament de l’espai aeri a tots els vols que estiguin relacionats amb la guerra contra l’Iran. Davant d’això, no és estrany que Donald Trump es plantegi tancar-les, les bases, perquè, si quan les necessita, no les pot fer servir, no té cap sentit per a ell mantenir-les. Caldrà veure, tanmateix, si ho fa o si l’amenaça no passa d’aquí, però el fet no fa més que alimentar el malestar del president i magnat nord-americà envers determinats països de l’OTAN que considera que hi són només per aprofitar-se dels beneficis, però que no volen assumir cap de les obligacions que comporta formar-ne part; cansat, a més, d’haver-los de treure històricament les castanyes del foc quan van mal dades. Entre aquests, Espanya n'encapçala el rànquing, i Pedro Sánchez deu pensar que situar-se com a antagonista principal de Donald Trump li dona molt rèdit electoral, però el cas és que deixa el país en una situació de feblesa davant el seu aliat internacional més important.

El líder del PSOE potser no recorda que va ser el seu partit el que, després de defensar, mentre era a l’oposició, que Espanya havia de sortir de l’OTAN, va preconitzar, quan va tenir l’oportunitat de governar, que s’hi havia de quedar i que, per tant, els compromisos adquirits s’han de complir. És clar que, tractant-se d’ell i del seu partit, no estranya a ningú que es digui una cosa i se’n faci una altra. I és que, en realitat, el PSOE no ha sigut mai de fiar, perquè en aquest cas mateix, per exemple, havia promès un referèndum per no entrar-hi, a l’OTAN, i a l’hora de la veritat en va convocar un per no sortir-ne: aquell referèndum del 12 de març del 1986 en què a Espanya va guanyar-hi el sí i a Catalunya, el País Basc, Navarra i les illes Canàries, el no. El PSOE havia passat d’aquell lema tan llampant d'"OTAN no, bases fuera" a defensar a capa i espasa la permanència a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord.

I a Catalunya, CiU, europeista i atlantista de tota la vida, havia fet campanya pel no, només per oposar-se al govern espanyol que llavors presidia Felipe González, amb el qual la relació era molt dolenta perquè encara cuejava la querella pel cas Banca Catalana contra Jordi Pujol, que no en va ser exculpat fins al mes de novembre del mateix 1986. El món completament al revés. Anys després, el mateix 126è president de la Generalitat reconeixeria que havia estat un error demanar el vot pel no, per la incongruència política interna que representava per a CiU i per la mala imatge exterior que va suposar per a Catalunya pronunciar-se en contra d’una cosa en què, de fet, hi estava completament a favor. Heus aquí la importància que, en política internacional, té saber estar al lloc que en cada moment correspon, que és justament el que no sembla que sàpiga fer Pedro Sánchez.

De debò que pensen continuar fent la gara-gara a aiatol·làs i mul·làs i condemnar el paper dels Estats Units, que fa temps que adverteix dels riscos que representa l’Iran per a la pau mundial?

Arribats en aquest punt, la UE i bona part dels dirigents dels estats europeus haurien d’estar en condicions de contestar una sèrie de preguntes gens supèrflues. Segur que després de l’atac de l'Iran a l’illa de Diego García, de sobirania britànica a l’oceà Índic, amb míssils de llarg abast que poden recórrer 4.000 quilòmetres i que, en conseqüència, poden arribar a totes les capitals europees, encara creuen que aquesta és una guerra que no va amb Europa? De veritat que estan disposats a acceptar el xantatge que representa que tot Europa estigui a l’abast de l’arsenal militar d’un país com l’Iran? De debò que pensen continuar fent la gara-gara a aiatol·làs i mul·làs i condemnar el paper dels Estats Units, que fa temps que adverteix dels riscos que representa l’Iran per a la pau mundial?

Si amb totes les proves no canvien de parer, Europa i els europeus tenen un problema seriós per culpa d’uns mandataris tan miops com irresponsables. I és que, en un moment geopolític tan complicat arreu del món com l’actual, la conclusió salta sola a la vista: què es pot esperar d’una UE que, entre la dictadura islamofeixista de l’Iran i la civilització occidental que comparteix amb els Estats Units i Israel, no sap quin és el costat correcte i no serveix ni tan sols per calibrar el perill real que representa el règim dels aiatol·làs per al present i el futur d’Europa.