Dos moviments, que no per sobtats deixen de tenir especial transcendència, han marcat significativament el començament del nou curs polític a JxCat: la reunió entre Salvador Illa i Carles Puigdemont, d’una banda, i la sortida del partit de Jaume Giró, de l’altra. I és que resulta que precisament la confluència de tots dos, el fet que s’hagin produït un rere l’altre, és el reflex fidel del moment en què es troba la formació hereva de CiU i el que permet analitzar-lo en clau de present i de futur.

 L’actual president de la Generalitat, el 133è, ha tingut la virtut de rehabilitar políticament primer Jordi Pujol, en incloure’l amb total normalitat en la tanda d’entrevistes amb els seus predecessors que va mantenir quan va assumir el càrrec, i ara Carles Puigdemont, gairebé un any després, en tancar la ronda amb la trobada que va tenir lloc a Brussel·les avui fa una setmana. No cal dir que el líder del PSC no ha procedit d’aquesta manera per fer un favor als adversaris polítics, sinó en benefici propi, i que bàsicament en el cas del líder de JxCat ha actuat amb plena coordinació amb Pedro Sánchez —no li calia haver rebut cap instrucció expressa quan van coincidir de vacances a Lanzarote perquè sempre ha sabut perfectament què havia de fer—, que necessita tenir-lo content per poder esgotar la legislatura.

En bona lògica, tots dos li haurien hagut d’agrair el gest. Jordi Pujol, de fet, ho va fer entre els seus cercles més estrets, però no així Carles Puigdemont, que fins i tot en públic l’ha mig desdenyat, com si no sabés que la pretesa normalitat en què volen encasellar-lo amb aquesta acció és el resultat d’haver pactat amb el PSOE a Espanya i d’acceptar el marc del seu terreny de joc. És obvi, tot i així, que es tracta de casos molt diferents, perquè un està retirat de tot i l’altre continua plenament actiu. I aquest és justament el principal hàndicap de JxCat. Tota l’acció del partit gira al voltant de la figura del 130è president de la Generalitat i la principal prioritat, convertida en obsessió, és aconseguir que se li apliqui d’una vegada l’amnistia, cosa que des del punt de vista humà és perfectament comprensible i que dintre del sobiranisme ningú no qüestiona, però que políticament ho condiciona i ho llasta tot. Això fa que molta gent percebi JxCat, més enllà de l’abandonament tàcit de la via independentista, com una força allunyada de les seves necessitats i no la vegi com a alternativa a l’actual monopoli del PSC a les principals institucions de Catalunya.

Una situació que en part és conseqüència de la mateixa renúncia de JxCat a ocupar espais de poder, primer sortint del govern català el 2022 i després descartant que Xavier Trias compartís l’alcaldia de Barcelona amb Jaume Collboni —l’un, tres anys, i l’altre, un— el 2023, per exemple. Un partit de govern no pot deixar escapar l’oportunitat de tenir a les mans parcel·les de poder per petites que siguin, perquè és la manera de presentar a la ciutadania el seu projecte polític, que altrament passa tan desapercebut que la gent, quan arriba l’hora de la veritat a les urnes, és incapaç d’identificar-lo. De fet, que a aquestes alçades encara hagi de continuar amb la tàctica dels tours per Catalunya per explicar-se és la mostra que potser alguna cosa no deu estar fent bé i que, a la pràctica, ha malbaratat el llegat de CiU. En la mateixa línia, negar-se sistemàticament a col·laborar amb un PSC al qual cada dia calen suports externs al Parlament per mantenir la presidència de la Generalitat li impedeix condicionar i deixar la seva empremta en determinades polítiques en benefici dels Comuns o d’ERC i no el fa aparèixer precisament com una formació responsable. No tan sols no aprofita la debilitat del PSC en benefici propi, sinó que amb la seva actitud en realitat contribueix a enfortir-lo.

Es prioritzen els interessos de partit per sobre dels del país

L’estratègia de JxCat és ignorar Salvador Illa, però a Pedro Sánchez, en canvi, deixar-li passar tot. I, si no, com s’explica que, malgrat les amenaces constants de fer-lo caure, però que es queden sempre en paraules i prou, hagin passat gairebé dos anys des de la seva investidura i hagi arribat pràcticament a la meitat del mandat sense haver complert ni una sola de les promeses acordades. En l’únic que ha estat a l'altura és en l’aprovació de la llei d’amnistia i en la sol·licitud de l’oficialitat del català a la Unió Europea (UE), que són curiosament les mesures l’aplicació de les quals no depèn del govern espanyol, sinó d’actors externs com la justícia espanyola en un cas i vint-i-sis països europeus en l’altre. Per tant, JxCat ja pot insistir tant com vulgui, que el líder del PSOE se’n renta les mans i que, en el cas concret de l’amnistia, els jutges espanyols el faran gruar encara més del que ho estan fent, i més vist que la justícia europea, amb segons quins posicionaments —el possible aval a la retirada de la immunitat com a diputat europeu que va patir en el seu dia és l’últim cas conegut—, els pot acabar anant a favor.

Si a tot plegat s’hi afegeix que JxCat és un partit desdibuixat ideològicament, en què conviuen sensibilitats en alguns casos completament antagòniques i que molts cops no se sap exactament quin peu calça, no és estrany que figures com Jaume Giró hagin decidit abandonar-lo. I a més ho ha fet amb un sonor cop de porta, sense mossegar-se la llengua, per "discrepàncies amb el partit", perquè "les orientacions actuals no coincideixen amb la meva manera d'entendre la situació que viu Catalunya ni amb la política que crec que convé i necessita el país", va escriure dijous en el comunicat que anunciava que plegava. "Catalunya viu avui, per diverses raons, en una cruïlla decisiva i la política és, massa sovint, excessivament tàctica", es queixava, i denunciava que "es prioritzen els interessos de partit per sobre dels del país, i això dificulta la col·laboració entre les forces principals i, de passada, el benestar i el progrés del país", en un clar missatge que tenia com a principal destinatari Carles Puigdemont.

Jaume Giró era, probablement, l’últim bastió del pragmatisme que li quedava a JxCat després dels passos al costat d’altres personatges enquadrats en aquest sector com Artur Mas o Xavier Trias. D’acord amb això, va defensar aferrissadament, sent aleshores conseller d’Economia, la continuïtat al govern que presidia Pere Aragonès i, en perdre l’aposta, a partir d’aquell moment va ser arraconat dins del partit. És, en tot cas i després d’una llarga carrera professional entorn de laCaixa, una d’aquelles persones que no necessita la política per viure, que tan poques n’hi ha a Catalunya entre les que s’hi dediquen. És per això que la seva sortida de JxCat i la retirada de la política activa, que tot i així ell mateix deixa la porta oberta que no sigui definitiva, posa encara més en evidència els que s’aferren al càrrec i no el deixen anar malgrat els senyals que els arriben des de totes bandes. Els que se’n van, els que es queden i els que no hi ha manera que marxin.