Si Oriol Junqueras hagués volgut conquerir l'Ajuntament de Barcelona ja fa temps que s'hauria tret de sobre Ernest Maragall. Fa quatre anys, Barcelona era l'epicentre de la lluita partidista per l'hegemonia dins del règim de Vichy. Ara és un lloc clau per a la política d'oblit i pacificació. Igual que Jordi Pujol, Junqueras necessita cedir a Madrid el control simbòlic de la capital. A més no pot guanyar per 6 a 0 a la vella Convergència, li convé que els partits de CiU es refacin una mica sense acabar de treure massa el cap.
Fa l'efecte, doncs, que Ada Colau tornarà a governar Barcelona perquè representa l'únic espai que pot defensar obertament els seus interessos sense posar en crisi l'Espanya del 155. La situació a Catalunya és tan poc democràtica que ni tan sols ERC, que ha encarnat la rendició de la manera més crua possible, es pot permetre el luxe de guanyar massa. Un excés de rendició acabaria d'alienar el pal de paller del país de les institucions i situaria el PSC massa a prop de la ultradreta. A més, Barcelona ha de donar feina als independentistes dels partits de CiU per lligar-los a l'agenda de Madrid.
Colau i Díaz venen a ser el Santiago Carrillo de la nova Transició
Xavier Trias no té possibilitats de ser alcalde, és un instrument de distensió que serà eliminat un cop hagi fet la feina de salvar algunes aparences i, sobretot, uns quants contractes. Trias va a les eleccions com hi va anar Josep Maria Cullell en els temps del maragallisme, com un peó dels equilibris convergents i, per tant, autonòmics. Espanya necessita catalans de soca-rel que visquin bé de les institucions i la bandera, i més ara que la idea de la independència està tan viva. Alhora, l'única manera que té de connectar Barcelona amb Madrid sense que es noti el 155 és aprofitar les afinitats entre Colau i Yolanda Díaz.
Les impostures de Colau ja no crec que enredin a ningú, però estic segur que ajuden a dissimular a molta gent. Amb Colau passa una mica el mateix que passa amb Díaz a Madrid. Tothom sap que és una farsant, però la majoria de la gent està massa cansada o té massa por per poder defensar una alternativa seriosa a la seva farsa. Colau i Díaz venen a ser el Santiago Carrillo de la nova Transició, la figura que serveix per legitimar l'oprobi en nom de la concòrdia. Junqueras ho sap, i Pablo Iglesias i els bascos també ho saben, i es mouen en el sotabosc. En el fons tothom espera l'ocasió d'apujar el preu del seu silenci –perquè no venim de 40 anys de dictadura. Un altre exemple és Jordi Graupera.
La victòria de Maragall, doncs, és perillosa perquè deixaria tot l'espai convergent en mans de l'abstenció independentista, i posaria sobre ERC tota la pressió d'aguantar l'autonomia. La victòria de Trias també és perillosa perquè lidera una aliança de desesperats, i si els convergents tornen a tastar el poder són capaços de tot per desbancar a ERC, fins i tot de tornar a engegar el procés amb totes les seves mentides. Pel que fa a la possibilitat que Collboni sigui alcalde, un govern del PSC no seria cap ganga perquè un excés de socialisme encabritaria el PP i Vox a la resta d'Espanya. Encara falta molt perquè el PSC pugui manar a Barcelona amb guants de seda, com en els vells temps.
Colau és l'últim bastió del règim del 78 i de la democràcia que "nos dimos entre todos", i fins no fa gaire era obertament antimonàrquica. Espanya està al caire d'una crisi existencial de primer ordre i Barcelona és la pastilleta que necessita per no perdre els nervis. Només cal veure l'optimisme de Prozac que es respira a La Vanguardia o seguir la creixent esquizofrènia literària de Salvador Sostres: a la seva web catalana sembla un senyor trist i a l'ABC escriu com un milhomes.