No m’estranya que l’element més fascinant del disc nou de Rosalia hagi acabat sent el màrqueting polític. La intuïció que dona vida a l’àlbum —i que intenta estructurar-ne el sentiment— és massa fonda pel preu que Rosalia està disposada a pagar per les seves ambicions. El biopic de Bruce Springsteen que corre pels cinemes mostra bé les dificultats que afronten els artistes quan la fama els desconnecta del seu entorn. El Boss ho va resoldre amb un àlbum de transició de caire intimista, sense promoció ni declaracions a la premsa: Nebraska. Michael Jackson, després de Thriller, va doblar l’aposta amb Bad, però la pell se li va començar a emblanquinar sospitosament.
Rosalia ho tenia difícil perquè els seus problemes no són només emocionals: és catalana en una Espanya ferida per l’independentisme que, a més, navega per un món que sembla abocat al conflicte intern. La intuïció d’explicar la seva crisi personal a través de la crisi d’Occident era molt bona. Jo, com a mínim, hi empatitzo: m’he passat la vida explorant aquesta idea als llibres, tot i que limitant el món a Catalunya. La decisió d’explicar els seus petits drames a través d’un seguit de santes, fent servir la imatgeria del Barroc, em sembla brillant. Tan brillant com el que va fer Springsteen de tancar-se en una habitació per explicar les seves pors —i la cara fosca del somni americà—, a través d’una colla de delinqüents, marginals i solitaris.
El problema —em sembla— és que Rosalia no ha gosat portar la seva intuïció fins al final perquè ha sentit que el punt d’arrelament era un obstacle. En lloc de fer el disc des de Montserrat —que té al costat de casa— o des de l’Alhambra de Granada —si volia jugar amb el multiculturalisme i el flamenc—, l’ha fet des de Madrid. La decepció que el disc ha provocat en alguns amics i amigues que en són fans em sembla que ve d’aquí. Buscant una base de suport que li assegurés el ressò internacional, Rosalia ha deixat a mig camí l’epopeia de la puresa i la fragilitat que volia explorar en l’àlbum. La prova és que sense les coses que n’ha explicat a les entrevistes, i el desplegament estètic que n’ha fet, el disc costaria encara més de valorar i d'entendre.
La cançó en català sembla escrita amb el Google Translator: no té la simplicitat intel·ligent de "Milionària" ni la fondària emocional de "G3N15"
No sé quin crític de la ràdio deia que Rosalia ha fet un disc de coples passat per Björk en 13 idiomes, com si fos una Rocío Jurado del segle XXI. Jo no hi entenc, de música castellana, però les cançons del disc no tenen el ganxo melòdic ni la distància quirúrgica de Motomami. Les lletres són fluixes, i la cançó en català sembla escrita amb el Google Translator: no té la simplicitat intel·ligent de "Milionària" ni la fondària emocional de "G3N15". Tot el disc queda a mig camí entre la confessió i la posada en escena. El sentit de transcendència fa pensar en aquell dramatisme afectat que en temps de Franco els catalans titllàvem d’espanyolada. La cosa més genuïna que sembla haver donat el disc és la imatgeria del barroc i els elogis interessats de La Vanguardia.
De fet, no sé fins a quin punt Rosalia era conscient dels fantasmes que invocaria, posant l'estètica barroca al centre del disc. La contrareforma serveix per vendre l’espanyolitat de cara enfora, sobretot ara que Occident pateix una crisi moral. Però de cara endins representa l’intent castellà de tapar l’ànima fracturada de l'imperi amb l’or de les Amèriques. No és casualitat que Carles V anés a Montserrat cada cop que tenia un problema, ni que passés més temps a Barcelona que en cap altra ciutat de la Península. L’imperi hispànic, que es va dissenyar sobre les estructures de l’imperi català, i va acabar en mans dels castellans, ara intenta convertir-se en nació per salvar els mobles. Per això el disc de Rosalia ha generat aquest entusiasme unànime, una mica llefiscós, entre els guardians de l’ordre.
L'artista catalana no necessita saber aquestes coses, però sí que ha de tractar les seves intuïcions amb més sinceritat si no vol acabar contaminada per un conflicte polític del qual no podrà fugir mai. Sense voler, o sense la força interior que li hauria permès elevar-se per sobre dels oportunistes, s’ha deixat arrossegar per una Espanya que només sap reinventar-se a través de la seva pròpia decadència. Rosalia, que volia il·luminar-nos parlant de la seva fragilitat, ha acabat contribuint a la confusió d’un món que es maquilla constantment per no mirar-se al mirall. En lloc de posar a prova la intempèrie —com va fer Springsteen a Nebraska—, ha preferit cantar des del temple de l’aparença i el merchandising sense acabar de ser Michael Jackson, que mai no es va deixar utilitzar políticament.
Vivim envoltats d’imatges i de mites reciclats, buscant la redempció en la mateixa llum que ens encega. Lux, a més de ser un disc que dona més pa que formatge, és un mirall d’aquest temps: una missa sense gaire fe, un buit sense prou silenci, una bellesa xorigueresca que s’enfonsa sota el pes de l’or que molts espavilats esperen obtenir de franc.