El món del llibre no és aliè ni al moment polític ni a l’estat d’ànim del país, per això els moviments al món del llibre no només s’expliquen des de la literatura. Sembla que la Nit de Santa Llúcia ja no serà la Nit de Santa Llúcia, que l’acte serà traslladat a un dissabte de març amb la intenció de retransmetre’l en directe en prime time i augmentar-ne el nombre de premis. Així ho ha decidit Òmnium Cultural de bracet amb l’IEC, amb la complicitat de la televisió pública del país, que, com bé sabem, es troba en un moment de despersonalització intencionada. Sembla que aquesta despersonalització, que en realitat és un desarrelament i una extirpació de les marques i els noms propis del seu marc històric, té els tentacles llargs. La Nit de Santa Llúcia passarà a dir-se Nit de les Lletres Catalanes, deixant enrere el nom que explicava que la primera celebració dels premis s’havia fet clandestinament l’any 1951 a l’interior de la Llibreria Catalonia, el 13 de desembre, dia de Santa Llúcia. En un altre context podríem oferir a aquesta operació el benefici del dubte. En el context actual, sabem que res no és innocent. “Celebrar” les lletres catalanes des d’una marca que no es remet a les condicions en què viu —o malviu— la llengua catalana, que no brinda la possibilitat de fer una anàlisi del context històric d’aleshores i l’actual, és una eufòria buida. Una anestèsia de lluentons per anar passant els dies. 

El canvi de data tampoc no és innocent. Aquesta concentració de premis —alguns d’ells nous— a un mes abans de Sant Jordi afavoreix les editorials que publiquen els premis en qüestió. Fa dies —mesos, anys— que a la conversa soterrada del país s’hi explica que els premis literaris —sobretot, els grans premis literaris— ja no premien la distinció i l’excel·lència, ans premien allò que comercialment va bé de premiar, com si el premi fos un nivell més de l’estratègia de màrqueting en qüestió. Això fa despuntar obres d’una qualitat literària dubtosa —aquí una crítica a l’últim Premi Sant Jordi, Roc Casagran— i afavoreix la confusió entre xifra d’exemplars venuts i qualitat de la literatura que es ven. Un esdeveniment que es vol fer dir Nit de les Lletres Catalanes hauria de servir, precisament, per a fer lluir la bona literatura, de tota mena, que es fa en aquest país —que se’n fa i se’n fa molta—, i per connectar amb la tradició literària de la nostra llengua, que no ha estat mai aliena a les seves circumstàncies polítiques. Per no haver de parlar amb el llibreter de confiança com si allò que està escrit al marge de les masses fos material de contraban. Tot fa pensar, però, que la Nit de les Lletres Catalanes en qüestió anirà de tot menys de literatura. 

Tot fa pensar que la Nit de les Lletres Catalanes en qüestió anirà de tot menys de literatura

Es fa difícil llegir aquest moviment sense posar-lo en relació o interpretar-lo a través del moment que travessa la televisió pública del país, que va bé per a explicar moltes altres coses. El desarrelament i la baixada de qualitat del contingut que tria emetre —que no de tot el contingut que té disponible— i l’escombrada de logos i noms històrics per al país, s’hi assimila força. L’argument de l’audiència, també. Teresa Cabré, la presidenta de l’IEC, va explicar que van acceptar la proposta d’Òmnium per participar en una versió encara “més completa i mediàtica” de la Nit de les Lletres Catalanes: "Quina acadèmia seríem si no tinguéssim la voluntat de posar-nos al costat dels que fan més difusió de la nostra normativa?". Fa la sensació que tot allò amb suport institucional que permetia l’accés a la catalanitat perquè en facilitava uns referents, s’està convertint en un gran TikTok: fàcil de difondre, però aliè a la seva funció. De fet, Xavier Antich va aclarir que la intenció rere el canvi era la de “projectar” encara més la literatura catalana, sense cap esment al barem de qualitat sobre la literatura catalana que s’està projectant. També va explicar que “és el moment de convertir la Nit de Santa Llúcia en una cosa molt més grossa, que doni resposta als problemes del sector editorial”. M’agradaria saber fins a quin punt la gent del sector editorial confia que fer “una cosa molt més grossa” en els termes que aquí s’exposen donarà resposta als seus problemes. 

Diria que costa molt parlar o escriure sobre aquesta mena d’afers, perquè, al món editorial i literari català, tothom hi és lligat de mans i peus, i tothom tem veure perillar els seus interessos si exposa el gran enxarxat que el sosté. Per als qui en viuen i hi treballen, però, em sembla que el conflicte no és amb la mediatització de la literatura, ans amb la mediatització selectiva de la literatura, que, valent-se dels premis, afavoreix la supervivència econòmica —i, per tant, la supervivència— d’uns grups i en condemna uns altres. I amb la centralització de les vendes depenent d’“una gran nit” o d’“un gran dia”, el de Sant Jordi, que a més a més reforça la idea que l’hàbit lector no ha de ser un hàbit: n’hi ha prou que sigui una ocasió especial. Això sí, molt celebrada i molt projectada pel que fa a la superfície, però desvinculada de la tradició literària que als catalans ens fa d’espina dorsal i que ens permet entendre què diem quan diem que escrivim, llegim i publiquem en català.