Els polítics parlen molt de societat. Les religions, en canvi, usen més el concepte de fraternitat. No és el mateix. Un soci, un ciutadà, un veí, no és un germà. Per molta proximitat i sintonia que hi hagi, el concepte no és equivalent. Quan el papa Francesc va escriure l’encíclica Fratelli tutti, el 3 d'octubre de 2020, la va subtitular “Sobre la fraternitat i l’amistat social". Un amic ja no és només un soci, o un veí. En aquest text, del qual se’n desprenen perles sense necessitat que els polítics facin servir el ChatGPT ni la intel·ligència artificial per oferir-nos discursos ben polits, hi trobem referències al racisme: “És un virus que muta fàcilment i que, en comptes de desaparèixer, muta, es dissimula, però sempre està a l’aguait”. El racisme és als antípodes de la fraternitat. El racisme divideix i discrimina.

Tampoc l’individualisme ens du a grans horitzons. L’individualisme, prossegueix el papa, no ens fa més lliures, més iguals, més germans, perquè la sola suma d’interessos individuals no és capaç de generar un món millor per a tota la humanitat. La gràcia de la frase és al final. Una societat, un grup mafiós, un clan, una tribu, sí que són boníssims per generar un món millor. Per ells i per als seus. Però estem eixamplant la mirada. No es tracta de viure millor jo, sinó tots.

El papa Francesc diu que solidaritat és “encarar els destructors efectes de l’imperi dels diners”

Aquests dies el Banc de Sang ens va recordant que no hi ha prou reserves. No ens diuen que no hi ha prou reserves per als empordanesos, o per als habitants del Moianès, o per a les dones joves, o per a la gent gran o per als esquerrans. La sang no es reparteix per col·lectius d’interessos, sinó per urgències. I sempre hi ha els més vulnerables, els més necessitats, els que no han tingut tanta sort. El papa Francesc, que aquesta dèria amb la solidaritat li ha ocasionat l’etiqueta de comunista, concep la solidaritat com una lluita contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la manca de feina, de terra, de l’habitatge, la negació dels drets socials i laborals.

Ho explicava l’altre dia a un grup d’estudiants del Màster de Comunicació Política i Social, i mentre els llegia textualment que el papa diu que solidaritat és “encarar els destructors efectes de l’imperi dels diners”, em sentia com si tingués un manifest comunista a les mans. Però al cap d’un moment també els deia, i sempre en paraules papals, que avui “es verifica un deteriorament de l’ètica, que condiciona l’actuació internacional, i una devaluació dels valors espirituals i del sentit de la responsabilitat”, i en aquest paràgraf em sentia com una representant de la dreta moderada i de centre. El papa és de tots i ens parla a tots, i no pot situar-se vers una tendència política o una altra. El que li passa, en aquesta encíclica, és que per reclamar fraternitat universal no pot fer seves afirmacions que defensin murs, que no acullin immigrants, que descartin els vulnerables (ancians, discapacitats, no nascuts), i, per tant, el seu discurs acaba no acontentant ningú. El bé comú és un bé molt allargat, i escoltar les opinions i ideologies de tots mai no podrà cabre en un manifest polític. Les religions s’autoconceben com una casa comuna on tothom hi pot cabre. Per això tenen problemes, però pel mateix motiu són una font de salvació que supera les estructures, els partits i els col·lectius. I la sang, senyores i senyors, la sang tampoc és de dretes ni d’esquerres. Aneu-ne a donar, que la fraternitat també és això.