La consellera de Justícia, Ester Capella, té, com si diguéssim, les claus de la cel·la del líder del seu partit, Oriol Junqueras, a la presó de Lledoners, però l’únic que pot obrir-li la porta de la llibertat (provisional) és qui l’ha processat: el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena. A més, podria ser, com ha escrit Iu Forn, que, en l’hipotètic cas que això succeís, que, per exemple, un mosso deixés el pany obert, el vicepresident i la resta de presos i preses polítiques no creuessin el llindar... És el que van poder fer després del 27-O agafant el camí de l’exili i no van fer —i va ser la seva decisió i és absolutament respectable, només faltaria. En alguns casos —Forcadell, Bassa, Rull, Turull—, per partida doble, quan es van presentar davant els jutges per ser empresonats de nou després d’haver quedat un temps en llibertat provisional.

El trasllat a presons de Catalunya de sis dels nou membres del govern Puigdemont i dels Jordis, un reagrupament que es completarà els propers dies, i temporalment al voltant de la cita d’aquest dilluns a la Moncloa entre els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra, ha estat interpretat com l’inici d’un retorn a la normalitat que, malgrat el que pot semblar, té bastant d’improbable. Un temps nou fonamentat en la (presumpta) disposició del nou president del govern espanyol a afavorir una sortida política al conflicte per la via dels gestos i d’una certa (promesa) de devolution en forma d’inversions, deutes financers i rescats de competències laminades en el cop del 2010 contra l’Estatut —allà va començar tot. Però tothom sap que la anormalitat és tossuda i cada dia s'entesta a emetre senyals que, de seguida, esvaeixen qualsevol miratge.    

La llei empara Sánchez en el trasllat dels presos igual que l’estat d’excepció no declarat que va imposar Rajoy després de l’1-O li permetia incomplir-la i no moure'ls 

Els qui es vendrien l'ànima perquè repiquessin les campanes de la comoditat i el retorn a l’oasi del no-conflicte, o del conflicte sedat, posen l’accent que Sánchez no és Rajoy. L’independentisme està a punt de descobrir —xiuxiuegen entre línies— que contra Rajoy es vivia millor. I és bastant obvi que l’expresident i exlíder del PP hauria fet tot el possible per impedir el trasllat dels presos polítics de l’1-O a Catalunya. Però així com Rajoy només havia d’incomplir la llei (exercici en el qual els populars exhibeixen doctorats a dojo) per mantenir els líders independentistes catalans empresonats a 600 quilòmetres de casa seva, Sánchez només ha hagut de fer exactament el contrari per traslladar-los. La llei empara Sánchez en el trasllat dels presos igual que l’estat d’excepció no declarat que va imposar Rajoy sobre Catalunya després de l’1-O li permetia incomplir-la i no moure'ls de Madrid. Vet aquí per què, políticament, el trasllat i el contrari acaben sent un joc de suma zero. Per això també ningú no portarà Sànchez per prevaricador a cap tribunal després d’haver mogut els presos polítics catalans, per més que xisclin les portades més explícites de la premsa de Madrid (i que les dels diaris en procés de readaptació de la línia editorial al nou poder monclovita ho dissimulin).

Altressí, la primera impugnació que ha fet el govern del PSOE d’una resolució del Parlament de Catalunya en clau rupturista-processista, és a dir, la moció de la CUP de ratificació de la declaració del 9-N del 2016, en vigílies que Quim Torra sigui rebut a la Moncloa, demostra que la doctrina del pal i la pastanaga és la que més li ha funcionat al PSOE (i al PSC) tota la vida.

Sánchez s'hauria de prendre la cita amb Torra com una autèntica finestra d’oportunitat: no es tracta tant d’autodeterminació sinó de referèndum, que no és ben bé el mateix, com demostra el cas d’Escòcia

El pitjor que li podria passar al president Torra aquest dilluns quan vagi a Madrid és confondre els (pocs) arbres que veurà si viatja en l’AVE amb els (encara menys) boscos que li sortiran al pas. Quant a Sánchez, estaria bé que es prengués la cita amb Torra com una autèntica finestra d’oportunitat: en realitat, no es tracta tant d’autodeterminació sinó de referèndum, que no és ben bé el mateix, com demostra el cas d’Escòcia. No hi va haver cap reconeixement del “dret d’autodeterminació” del poble escocès per part del govern de Londres, però sí que va existir un acord polític entre Cameron i Salmond que va permetre als escocesos decidir lliurement el futur de la seva relació política amb el Regne Unit, si com a Estat independent o com a membre de la unió amb un estatus d’autogovern reforçat. El plantejament del plet escocès en clau de dret a decidir, i no tant d’autodeterminació, va propiciar que Londres reforcés les seves credencials democràtiques, quan va acceptar el referèndum, sense haver de reconèixer ni que Escòcia és una “colònia” ni tampoc un poble “vexat”. Que és justament el que, en la seva interpretació ultrarrestrictiva del dret d’autodeterminació, Sánchez insistirà a Torra aquest dilluns que es nega a admetre. Des de l’independentisme es podrà argumentar que Espanya ha tractat Catalunya com la seva última colònia els darrers 300 anys, cosa que ha quedat demostrada amb escreix amb la gestió de la crisi de l’1-O; i que el drenatge fiscal i els obstacles al ple desenvolupament dels drets lingüístics i, en general, culturals, evidencien la situació de poble “castigat” per un Estat poderós que empresona els seus líders. Però el problema no és, malgrat les sagnants evidències, que això sigui o no veritat, sinó quanta veritat està disposat a admetre l’altra part. Convindria, doncs, enfocar la qüestió sota altres paràmetres.

L’independentisme no està demanant a Espanya que es faci l’haraquiri, sinó que es posi davant del mirall i es pregunti quina relació vol tenir amb Catalunya

És altament improbable que cap governant de l’Estat espanyol admeti que Catalunya és una colònia o un poble vexat, però és que potser no cal. L’independentisme no està demanant a Espanya que es faci l’haraquiri, sinó que es posi davant del mirall i es pregunti quina relació vol tenir amb Catalunya. Si una relació sana, lliure, democràtica, pacífica, joiosa, o una relació malaltissa, esclavitzadora, autoritària, violenta, trista. L’esperit de l’1 d’octubre també és això, també és aquesta interpel·lació. És Espanya —les seves elits, la seva gent del carrer— qui, al capdavall, haurà de decidir com ho vol fer, quina finestra obre.