"No creuen en els fets, només creuen en si mateixos. Els fets han de creure en ells"
Bertolt Brecht

Això és massa.

Resulta que la mesura del fracàs i l'error de les polítiques identitàries i queer —que no feministes— establertes per Irene Montero, des del Ministeri d'Igualtat, la tenen els amics de Pedro Sánchez. Per desmarcar-se del que va acceptar, va sancionar i va fer aprovar quan necessitava urgentment uns vots —mirin-se les dates— només li ha passat pel cap afirmar, amb aquesta imitació d'empatia, que té amics que s'han sentit "incòmodes" amb aquest discurs "plantejat des de la confrontació". Els amics entre els 40 i els 50 et poden obrir els ulls amb la seva incomoditat i aconsegueixen així el que no han aconseguit els crits de les dones, particularment de les feministes d'esquerra i, més concretament, de les feministes del seu propi partit. Sord, s'hauria d'haver quedat el president del govern espanyol en els últims quatre anys, sord de les dues orelles, dels crits de les dones. És el que té la cultura de mascle alfa, que t'apropa més la realitat un murmuri dels teus col·legues mascles de mitjana edat que els crits ja afònics de milers de dones.

En realitat els amics de Sánchez no existeixen, són les xifres que li ha posat Tezanos sobre la taula del despatx i la interpretació que han decidit fer-ne. Els socialistes han perdut, segons aquests amics demoscòpics, uns 800.000 vots masculins que atribueixen ara "als efectes electorals de les polítiques feministes de Montero en el votant masculí". M'encenc, exploto! És indigne i indignant. Aquests vots masculins s'han pogut mudar per un miler de motius —modificacions penals, vots rebuts de Bildu, desplaçament a l'esquerra seguint Podemos, incoherències, política exterior amb el Marroc, Pegasus, repressió a les fronteres, mania al líder— però no, se n'han anat tots perquè "no es pot anar contra la meitat de la població ni estar assenyalant-los tota l'estona perquè al final et fugen", ha declarat un alt càrrec del partit a un diari de Madrid. NO ENTENEN RES.

Si de debò Montero hagués desplegat l'agenda feminista i no la identitària i els homes, per molt amics de Pedro que siguin, s'haguessin molestat; ens hauria d'importar un rave. La igualtat no es fa exclusivament a gust dels beneficiats per la desigualtat. Queda clar? De Montero el que importa no és si va molestar els senyoros o no, el que importa i molt, és que va molestar les dones, les lesbianes, les feministes —ara anomenades clàssiques, per diferenciar-les d'invents de nou encuny— per damunt de totes. Aprofito per informar el molest alt càrrec socialista que nosaltres ni tan sols és que siguem la meitat, som més de la meitat de la població. A qui li va passar pel cap que acceptant agendes ridícules de minories minoritàries anaven per bon camí? Doncs pel que sembla a Sánchez, perquè els seus amics el van alertar tard i els intents de les seves companyes de partit per fer-l'hi veure van acabar amb totes defenestrades, fora de càrrecs i llistes.

No sé la resta, però jo estic realment farta i indignada que els senyoros que s'autoproclamen feministes d'esquerres m'expliquin coses

No sé la resta, però jo estic realment farta i indignada que els senyoros que s'autoproclamen feministes d'esquerres m'expliquin coses. Farta. I ni tan sols necessito anomenar-ho mansplaining. És intolerable que fins i tot posin en dubte si el teu feminisme és impecable, perquè, esclar, no és com el seu i el seu sí que és de puríssima mare. La boja història del món. Si per una casualitat m'indigna que m'anomenin úter portant, ésser menstruant o que converteixin la meva essència biològica en una cosa tan banal que pot replicar-se amb un esmalt d'ungles, una purpurina, uns talons o una bossa, llavors és que jo no soc feminista de debò. Per què es creuen que a Montero i Pam les perseguien feministes exigint-los que expliquessin què és per a elles una dona? Perquè banalitzant el sexe, i el pes que aquest té en el rol social establert, ens banalitzen a totes i converteixen en absurda la lluita feminista per la igualtat. Au, aneu a fer punyetes, tios! Quan la major part dels feministos de nou encuny van néixer, una ja lluitava sent l'única dona que dirigia alguna cosa o que exigia un lloc de poder on només hi havia mambos.

Si Sánchez tingués amigues, si tingués, si més no, assessores, amb els peus a terra, li haurien explicat que amb qui té un problema és amb les dones. El té ell i el té Sumar, que no s'ha pronunciat encara, però que està conformat per partits i grups que s'han adherit a la modernor queer, la nova religió de la progressia irreflexiva. Les dones, sobre qui no sé si Tezanos ha deixat dades a l'amic Sánchez, en realitat som unes mindundis, més ximples que una fava, disposades a continuar votant el partit de les entreteles encara que ens trepitgin o ens apallissin. El nostre enuig no el consideren ni a les estadístiques. El problema són els senyors, que se senten incòmodes i se'n van a evacuar el vot a una altra banda.

Sánchez ha deixat anar això a Alsina sense despentinar-se, perquè aquest és el relat que han determinat per intentar tornar els homes fugats i incòmodes a la cleda. No tindrà efecte perquè no és cert i perquè si ho fos, arribarien tard. No diuen res sobre que les feministes clàssiques hagin cridat "a retirar el vot als partits que han abandonat l'agenda de les dones" i sobre que aquest és el veritable pecat d'Irene Montero i les seves amigues. No només no s'han ocupat de l'agenda feminista, sinó que han promulgat dues lleis pernicioses per a les dones —llei transgènere i llei del sí és sí— i amb aquestes han encoratjat l'antifeminisme.

El feminisme no vota traïdors. Les dones no voten irracionalitats ni incoherències ni, per descomptat, no s'empassen les frenades de campanya dels qui no han tingut el més mínim escrúpol de tirar dècades d'agenda feminista per l'aigüera, a canvi de tirar endavant la llei que fos o d'una mica de pau al govern.

Sánchez, si volgués, podria tenir amigues que li diguessin la veritat, estan arraconades a les seves pròpies files; podria fins i tot prendre's seriosament la resposta del vot femení a tanta incoherència i tant error. A canvi, prefereix dir, com un cunyat, que les coses són objectives perquè els seus pretesos amics l'hi diuen. "La seva digestió és esplèndida, el seu sentit comú és infal·lible", que diria el molt marxista Brecht.