"No hi ha res més canviant que el judici de la plebs sobre el qual es basa la fama."
Petrarca

Normalitzar, en els temps que corren, vol dir repetir fins a vèncer per cansament. Això és el que intenta fer Pedro Sánchez amb el lawfare, perquè és conscient que l'acceptació del terme en l'acord polític amb Junts té aires de provocar-li més maldecaps que l'amnistia. Així que, de ser paraula prohibida, veuran que no li cau de la boca. Em deia una llengua malvada: "Li han demanat que tracti amb normalitat això del lawfare i ara ho veurà fins i tot en el sopar de Nadal". Encara que més aviat sembla que està disposat a veure-ho a tot arreu menys on se li assenyala que és. No se sap ben bé si perquè confon el concepte o perquè ens vol confondre. Apostin.

La primera vegada ho va fer barrejant lawfare amb corrupció policial, clavegueres de l'Estat o utilització delictiva i espúria de la policia amb finalitats polítiques. Això no és lawfare. Ho ha tornat a fer ara en pretendre que "no hi ha cas més paradigmàtic de lawfare que el segrest al qual sotmet el PP al Poder Judicial". Això tampoc no és lawfare, és un antiparadigma.

El concepte de lawfare està intrínsecament unit a l'acció judicial, a l'ús de les accions judicials amb finalitats de persecució política, descrèdit o destrucció de l'adversari polític. Per això és tan greu, perquè suposa posar la potent i imparable maquinària dels tribunals, el seu immens poder, contra algú per les seves idees polítiques o per desacreditar-lo o inhabilitar-lo per defensar-les. Que en una democràcia un jutge faci això, que investigui o processi o condemni persones per motius polítics de forma injusta, només pot venir acompanyat, com a mínim, de prevaricació i, a més, d'una altra rastellera de delictes. No hi ha cap altra manera de veure-ho. Ni la policia ni un òrgan de govern ni un senyor que passi pel carrer no poden fer lawfare sense que un tribunal hi intervingui. El problema de l'ús espuri de la justícia és el poder omnímode que aquesta té sobre vides i hisendes i això és el que la fa tan monstruosa.

El que fa el PP amb el CGPJ, en tot cas, és filibusterisme o obstruccionisme constitucional; una vergonya impròpia del primer partit d'un país democràtic, però no és lawfare. El més delirant del denunciat segrest de l'òrgan de govern dels jutges —que no és un tribunal ni és Poder Judicial— és que si bé el segrestador és el PP, qui podria rescatar-lo sempre s'ha dit Pedro Sánchez. Tant és desencadenar com tallar en sec. Només ha tingut tot el seu mandat per ordenar als presidents del Congrés i del Senat que convoquessin plens per procedir a les votacions que ordena la Constitució. Parlant de separació de poders i tota la resta, és així de cru, ambdós presidents eren socialistes i només per una instrucció socialista s'entén que no hagin fet el que la llei els exigeix fer. Entenguin-me, ens volen convèncer que el CGPJ es renova mitjançant l'acord de Bolaños amb Feijóo, però el que diu la llei és que cal convocar votació al Congrés i al Senat i veure qui obté les tres cinquenes parts dels vots. I això és exactament el que cal fer. No és tan estrany, s'han convocat fins a dos plens sabent que no hi havia prou vots per al candidat.

Sánchez ens diu que vol que la taula aconseguida pels juntaires a Ginebra es fusioni amb la dels republicans, però no ens explica que només és la seva voluntat de rebaixar el nivell del que s'ha acordat, ara que ha estat investit

Existeix una sentència del TEDH, que és ferma des de setembre, i a la qual ni el Constitucional ni les Corts no han fet gens de cas. Sí, els jutges van anar a Estrasburg i els van donar la raó. Així que pot ser que Feijóo tingui segrestada una institució, però Sánchez no ha fet res per rescatar-la. Això és lawfare per a ell? Si qui hi està obligat fixés una data per votar aquests candidats, podria passar que cap no aconseguís la majoria i, llavors, el procés seria fallit i caldria tornar a començar, però s'hauria complert la llei.

El tema del lawfare, els deia, li donarà més maldecaps que el tema de l'amnistia; això justament va ser el que va provocar el comunicat conjunt de totes les associacions conservadores i progressistes. A força de repetir-lo referit a qüestions que no hi tenen res a veure, Sánchez pretén treure-li ferro, que perdi força com si fos una gasosa, perquè no creguin els magistrats que la cosa va amb ells ni que ell, com a president del govern espanyol, està donant suport a una acusació tan i tan greu. Alhora, el seu poli dolent tira l'àncora del costat independentista i diu el contrari: "Si en aquestes comissions d'investigació es descobreix algun cas penal, es traslladarà a la Fiscalia a fi que aquesta pugui iniciar les accions legals corresponents contra aquests jutges o funcionaris".

Frases així, unides a les crides a comparèixer en les comissions del Parlament al magistrat del CNI, que ja s'han produït, i les que s'espera que es facin a altres jutges en les constituïdes a Congrés, han donat el toc d'alarma a la judicatura amb raó. El president en funcions del CGPJ ha recordat que si es produeixen aquestes citacions, empararan —tota la carrera ho farà— que els jutges citats es neguin a acudir-hi. I tenen tota la raó. No existeix cap dret de control de l'acció judicial per part de cap parlament. Europa no tindria cap dubte davant d'un supòsit així, donaria suport sens dubte a la negativa judicial a sotmetre's a les comissions.

Sánchez ens diu que defensa l'"objectiu noble" del verificador i l'amnistia malgrat que no compta "amb l'aplaudiment de la ciutadania", però sembla que no vol que ningú conegui els altres dos elements estrangers que constitueixen el mecanisme verificador de Ginebra, més enllà del diplomàtic que exerceix com a relator. Sap que més de mig país i pot ser que fins i tot del seu partit se li enfilarien per les parets. El que no sé és per què Junts li permet seguir amb aquesta cortina de fum. Bé, sí que crec saber-ho, consideren que revelar els noms podria tombar d'una bufada huracanada tot el que s'ha construït, perquè la reacció seria tan irada que podria obligar els socialistes a fer marxa enrere.

Sánchez ens diu que vol que la taula aconseguida pels juntaires a Ginebra es fusioni amb la dels republicans, però no ens explica que només és la seva voluntat de rebaixar el nivell del que s'ha acordat, ara que ha estat investit, cosa que mou els seus desitjos. No sap el que diu perquè l'altra part afirma que no s'ha arribat fins aquí per fer un paperot. O potser sí que ho sap i està jugant a desfer el que s'ha pactat sense que sembli que ho fa, perquè creu que algú que ha pogut tantes coses impossibles ho pot tot. Però ningú... no sempre... no a tothom.