"Que soni la música, mentre que ha de fer la seva elecció; aleshores, si perd, tindrà el final d'un cigne"
Shakespeare (El mercader de Venècia)
Tothom al cordam, que ens posem grecs. Sánchez ha tornat a cantar, i davant el seu cant de sirena hi ha dues maneres d'escolta: una és la dels que encara no estan guarits i l'altra la dels que estan preparats per resistir la realitat. Per això, com Ulisses, haurem de fondre per als primers cera agradable per introduir-los-la a les orelles mentre travessem la zona perillosa; mentre que els segons, malgrat ser forts, farem que ens lliguin de mans i peus i que ens subjectin al pal amb amarratges, per si de cas, no sigui que el cant sigui capaç d'entabanar-nos de nou. Així imagino Puigdemont, al pont de Junts ben amarrat, sentint els cants de sirena d'aquell que, tret de la veritat, li pot cantar tot.
I és que el president espanyol dona la nota sense immutar-se
Enfilat a les roques de la televisió, ens ha dit que tota relació amb els de Puigdemont està trencada, després d'haver jurat i perjurat que tot era un teatre, que els juntaires no anaven de debò i que ben aviat tornarien a la cleda. No només això. Va enviar per terra, mar i aire tots els seus acòlits a posar en dubte la paraula de Junts, fins i tot va haver-hi qui va anar més enllà i va arribar a afirmar que coneixia contactes, i tot el mecanisme va girar i girar per negar l'evidència. Quina llàstima dels qui el segueixen a tots els fangars, dels quals ell surt com després de passar per la tintoreria, mentre els deixa a dins fotjant!
Sense lira ni arpa, s'ha confessat culpable dels incompliments que se li retreien i que, com tots sabem, mai no s'havien produït. Si ell no havia complert alguna cosa, no era pas responsabilitat seva —com podia ser-ho?—, sinó de tercers que hi posaven traves, o bé es tractava que va prometre coses que no tenia manera de donar. Mai no va faltar a la seva paraula, com si algú posés en dubte que sigui un home d'honor. De passada, el cant amarg puja i baixa fent de la necessitat virtut i reconeixent que sense Junts no és res. Aquest cap de setmana, toca recomanar Amaral. Després d'estar disposat a suar la samarreta i fins i tot la corbata per assolir acord rere acord; després de tenir clar que el Parlament espanyol no és tan important i que es pot continuar governant en minoria parlamentària fins que arribi el termini límit per convocar eleccions; després que la seva gent gairebé els insultés, fet que va provocar un discurs dur i sense embuts de Nogueras, a la qual fins i tot han posat un malnom.
Mentre continuem la travessia, mirant de reüll Escil·la i Caribdis, ens arriba l'estrofa recurrent i decisiva: "No nego la gravetat de la crisi amb Junts". O sigui que era veritat tot el que la gent normal pensava, que sense poder aprovar res durant tota la legislatura, sense sostre de despesa, sense pressupostos, només es pot anar en política com si es portés una bomba adossada amb temporitzador al pit. I com que per molta màgia i molt de relat que li posis a la cosa, la realitat sempre s'imposa, ha arribat l'hora de donar-se i d'assajar el teu millor cant per ensarronar els que necessites per continuar a la poltrona. Li sembla molt bé que "en un futur llunyà populars i juntaires fossin capaços d'arribar a acords perquè seria un signe de normalització política", però que siguin molt, molt llunyans, que ara la necessitat ofega, tant per reconèixer que el pacte entre tots dos partits és natural i normalitzat.
"No nego la gravetat de la crisi amb Junts", diu Sánchez. O sigui que era veritat tot el que la gent normal pensava.
A la travessia ens deixa entreveure que res del que fa el seu govern és imprescindible o està pensat. Que si era tan bona idea endarrerir un any la soga de la verificació de factures que fa anar de corcoll autònoms, pimes i gestors, bé ho podrien haver fet ells sols sense enrocar-se en les cartes de recordatori amenaçadores, ni en la pressió a la qual s'ha sotmès tot el teixit productiu més fràgil. La inseguretat jurídica és evident, ja que, malgrat l'alegria amb què ha estat rebuda la bona nova, molts ja havien invertit temps i diners a correcuita per aconseguir complir els terminis com bonament poguessin. El mateix es podria dir del fons per esmorteir el problema dels impagaments als llogaters, que si és bona solució, ho és sense que t'ho exigeixi ni Junts ni ningú, i si no ho veus útil, no has de concedir-ho encara que et posin una pistola al pit. Tot això ve a recordar-nos que Pedro Sánchez és un home no només de pocs principis sinó de poc programa, sembla estar esperant que li'l construeixin els seus socis a còpia de peticions.
I això que ell no es deixarà fer xantatge pels seus col·laboradors íntims empresonats, a qui amb prou feines coneixia en el pla "personal" —després vindran amb la mandanga que el que és personal és polític. El president del govern espanyol no ha dit que no hi hagi res amb què se li pugui fer xantatge, sinó que no es doblegarà als xantatges. Tots els que no porten cera a les orelles entenen perfectament el matís semàntic. Ho entén fins i tot Rufián, que, gelós que es reprodueixi el ménage à trois, ja li xiuxiueja que només ell li és lleial, que Puigdemont està mogut per interessos ideològics per no perdre vots. No rigueu, si us plau, que potser una onada us ficarà l'aigua a la boca; recordeu que travessem un estret perillós.
No crec que Puigdemont s'ho empassi. Sembla que continuen ferms en la seva convicció que Sánchez és "un estafador". Sobretot perquè l'objectiu últim de la gran embeinada és aconseguir que els juntaires li aprovin el paquet de normes Bolaños que li permetrien fotre mà a l'estat de dret com si s'haguessin trobat en una sauna. El de Waterloo no és ximple, mai no li donaria aital kriptonita a l'home fiable, amb la gairebé certesa que algun dia la dirigiria també contra els catalans.
Així que potser aquest cant de Sánchez fa honor a un altre mite grec, el de la mort del cigne. El cant més dolç, el de la mort pròxima, que van prendre com a figura poètica Plató, Ovidi, Cervantes, Lope de Vega o Baltasar Gracián. El dolent és que és mentida; el cigne no canta en morir. En les etimologies ens expliquen que, pel que sembla, els malfactors d'abans anomenaven cigne al poltre, i en el seu argot el 'cant del cigne' al·ludeix a les confessions que un condemnat proclamava durant el turment. Quedeu-vos amb la versió que preferiu i, mentre ho decidiu, deslliguem ja els caps, netegem les orelles, segurs que només un mariner desesperat es deixaria arrossegar als esculls per un cant que no és tal, sinó tota una cantada.