El president Salvador Illa és un home —així ho ha demostrat en força ocasions— de tarannà moderat, de vegades tirant a conservador. És un polític d’ordre a qui li agrada l’ordre. Endreçat per naturalesa. No se li coneixen vel·leïtats woke. Es tracta d’algú, com dèiem, aferrat al seny, lluny, per tant, de les mostres d’emotivitat que tan bé circulen i que tan bons resultats donen en la política d’avui en dia. Malgrat això, hi ha un punt molt important en què la posició d’Illa, tot i que legítima, és molt naïf, a banda de poc sensata. És en l’assumpte de la immigració. Per a ell, la immigració —encara que sigui massiva, com és el cas a Catalunya— és un fenomen només i completament positiu. Una gran sort que hem de celebrar pràcticament com si ens hagués tocat la grossa.
L’últim cop que el president ha parlat d’immigració va ser diumenge passat, 21 de juny. Aquell dia, Salvador Illa publicava al diari madrileny El País un article en què carregava contra l’anomenat reglament de retorns, aprovat per l’Europarlament i que dona llum verda a establir centres de deportació d’immigrants fora de la UE. Sortia el polític català en defensa del seu cap i amic Pedro Sánchez, que havia aixecat visiblement la veu contra el citat reglament. També aprofitava per aplaudir la regularització de mig milió llarg d’estrangers residents a Espanya. Tot plegat dins del previsible. La relació d’Illa amb el PSOE i, especialment, amb Sánchez és d’un seguidisme que es confon amb el sucursalisme. Per poc que gratem la superfície, ens adonarem ràpidament que al text, com sempre abans, Illa evita reconèixer que la immigració pugui presentar cap pega. Això li estalvia, de passada, haver de tenir i defensar cap estratègia ni cap política mínimament solvent sobre la qüestió. En cert moment, assenyala: “No ignoro las preocupaciones de la gente; sería un error hacerlo. Quien ve que cuesta encontrar vivienda o que la escuela de su barrio se masifica tiene derecho a una respuesta”. Tot seguit, però, rebutja que això tingui res a veure amb l’accelerat creixement de la població. Segons ell, el que s’ha de fer és, en canvi, fixar-se “en las causas verdaderas”, que oblida anomenar. La seva recepta davant d’un país que, com és evident i demostren totes les dades, es troba al caire del col·lapse, un país amb les costures a punt de rebentar, és tan agradable de sentir com absolutament buida de contingut: “A las dificultades reales se responde con más justicia, no con menos humanidad”. I res més.
Per a Illa, la immigració —encara que sigui massiva, com és el cas a Catalunya— és un fenomen només i completament positiu
El que és realment inquietant no és el que Salvador Illa diu i repeteix sobre el fenomen de la immigració: és el que no diu. Així, negant-se a admetre la realitat i la complexitat de l’assumpte, eludint esforçadament la realitat un cop darrere l’altre, està fent malament la seva feina. S’escuda rere grans valors per defugir l’ètica de la responsabilitat, és a dir, evita considerar les conseqüències d’allò que es fa o —en aquest cas— no es fa. I un polític no pot desentendre’s del que està passant. El líder del PSC insisteix a postergar el debat que els partits i els sectors raonables i amb vocació de centralitat del país caldria que sostinguessin sobre la immigració. És el debat que Catalunya hauria de tenir amb si mateixa sobre quina immigració necessita, quanta immigració convé, com ha d’arribar aquesta immigració, què cal fer per garantir-ne l’acollida i integració, etcètera.
Parlar-se a si mateixa clarament, amb informació veraç i arguments fonamentats, és el que ha de fer una societat avançada, i és també la millor manera —diria que l’única— d’evitar que els populistes i els extremistes continuïn disposant del monopoli sobre un assumpte tan sensible, el manipulin al seu gust i acabin aconseguint que la gent avali les seves animalades i els seus disbarats cruels i deshumanitzadors. L’any vinent hi haurà eleccions municipals i —si res no passa abans— també espanyoles. Els resultats d’Aliança Catalana i de Vox seran, en part, el resultat d’aquesta mania de l’esquerra —també d’ERC i sobretot dels Comuns i la CUP— de practicar l’escapisme, la política de l’estruç. En negar-se tossudament a contemplar la immigració de manera integral, incloent-hi tots els angles i dimensions, Salvador Illa —una altra cosa són les polítiques dels alcaldes socialistes, forçats a arremangar-se— no fa altra cosa que, a banda de tractar els ciutadans com si fossin babaus, afavorir opcions polítiques com Aliança i Vox. Continuar donant avantatge als d’Orriols i Abascal. Del PSC, un partit sistèmic, de govern, que forma part d’una gran organització com és el PSOE, tenim dret a esperar-ne alguna cosa més que quatre tòpics bonics per sortir del pas. Tenim dret a esperar-ne un abordatge dels problemes des de la raó, la seriositat i, sobretot, la responsabilitat.