Arran de la pandèmia —potser un xic abans, potser un xic després— la conversa sobre salut mental va passar de l’àmbit privat —i, fins i tot, de l’àmbit de la vergonya— a l’àmbit públic —i, fins i tot, polític. D’aquesta transgressió n’hem obtingut la possibilitat de desestigmatitzar trastorns molt més comuns del que ens volíem admetre i, de mica en mica, ens hem desprès de la llosa de la por pel judici aliè. D’aquesta evolució, però, no tot n’és progrés. La conversa pública sobre salut mental també ha comportat externalitats que, a hores d’ara, ja podem etiquetar de negatives. Una d’aquestes externalitats és la neollengua que s’ha desprès d’una conversa on intervenen més actors que els actors estrictament professionals, i que ha acabat per buidar de sentit mots com depressió o ansietat. Una altra d’aquestes externalitats és la patologització d’emocions que, en realitat, formen part de la naturalesa humana i revelen que el cap ens funciona. L’externalitat més subtil, però, és la que fa passar l’egoisme més clàssic per una mal anomenada capacitat de posar límits i l’individualisme més mesquí per una “priorització” d’un mateix que l’individu sempre creu justa i merescuda.

Un es tanca per no ferir-se i rep qualsevol demanda externa que li suposi haver de fer un esforç com un abús que no ha de tolerar

La neollengua emergida d’aquest fenomen les anomena autocures, i en realitat el que fa és afavorir una concepció de nosaltres mateixos desvinculada de tots aquells qui ens envolten. És una mena de pseudocorrent de pensament extremadament còmode per a qui tria de valer-se’n, perquè genera un marc dicotòmic en què un no pot cuidar-se i cuidar els altres a la vegada. I com que no pot fer-ho tot alhora, ha de triar cuidar-se exclusivament a ell mateix malgrat les conseqüències que això impliqui per a tota la seva xarxa relacional. Així, un es tanca per no ferir-se i rep qualsevol demanda externa que li suposi haver de fer un esforç com un abús que no ha de tolerar, difuminant la línia de l’abús vertader. Qualsevol instant d’abnegació en favor de l’altre, doncs, ens fa massa complaents, i això posa en perill la nostra salut mental. Al capdavall, és una manera de convertir l’amor que sosté les relacions humanes —amb la família, amb la parella, a la feina, amb els amics— en un negoci on només val la pena ser-hi quan rebem, com a mínim, el mateix que aportem. 

La retòrica de les “autocures” ha derivat en una interpretació barroera i podcaster de la teràpia psicològica. En una manera, vaja, de passar-se la vida en mode fàcil fent un Mariano Rajoy: si ignoro el conflicte amb l’altre, si dimiteixo de cuidar la relació que hi tinc, el conflicte desapareix, jo carrego amb un maldecap menys i, per tant, estic complint amb el mandat de priorització que em garantirà emocions positives i em farà l’existència més senzilla. Entendre així les relacions humanes i l’amor és moltes coses; anomenar-ho salut, tanmateix, és una perversió de qualsevol ciència vinculada al camp sanitari. Però el moment polític i sociocultural que ens ha tocat afavoreix la simplificació de consignes, els missatges que ens reafirmen sense qüestionar-nos, una idea fràgil del compromís i un sentit de la comunitat cada vegada més esllanguit. En aquestes circumstàncies, la salut mental de l’individualisme és el verí perfecte per falcar l’statu quo de la rapidesa, del consum de l’altre, i de l’avarícia relacional. 

Una vida on res és més important que un mateix, però, és una vida encaminada a la buidor, a la solitud i a la insignificança. La mena d’amors que ens permeten trobar o retrobar-nos amb el sentit de la nostra existència, que ens parlen d’una naturalesa estrictament humana i ens diferencien de la resta d’animals, són els amors construïts sobre les coses que ens costen: la generositat, la paciència, la comprensió de l’altre, el perdó. Això no vol dir aguantar el que sigui serrant les dents, o que tot pugui resoldre's amb força de voluntat. Cuidar-se no és ni renunciar a cap d’aquestes virtuts, ni renunciar a l’autoestima: és tenir-se en compte per a poder-les encarnar millor, perquè la veritable cura d’un mateix —també quan toca anar a teràpia, sí—  no pot entendre’s desvinculada de la cura de l’altre: la humanitat es realitza en el proïsme. El discurs individualista revestit de salut mental converteix l’amor que oferim en un càlcul quan, en realitat, l’amor és l’única cosa que no n’admet. "Jesús li digué: —Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: estima els altres com a tu mateix" (Mt 22,37-29). Ni per sobre, ni per sota: al mateix graó.