El primer cop a la vida que Josep M. de Sagarra va posar els peus a Palma era divendres, feia calor i va topar-se amb un gran enrenou a la vora d’on s’allotjava: “Ha fuit es xot des presidente dets Círculo!”, va dir-li un marrec del carrer. L’anècdota em va venir al cap diumenge passat, quan després del seu apoteòsic concert al Palau Sant Jordi, els Antònia Font van fer unes declaracions a TV3 que el canal digital del 324.cat va subtitular. No ho van fer perquè xerressin mallorquí, sinó perquè és una cosa que es fa sempre amb tots els vídeos penjats a les xarxes socials. El que sí que van fer, però, va ser subtitular les declaracions de Joan Miquel Oliver o Pau Debon de forma literal, és a dir, transcrivint la llengua oral en un mitjà de comunicació que, evidentment, s’ha de regir pels criteris de la llengua escrita. De la normativa, vaja. Segurament va ser fruit d'un error puntual, però sobreimpressionat a la pantalla va poder-se llegir histori en comptes d’història, disco en comptes de disc o formes pronominals col·loquials. Això per no parlar del fet de salar tots els articles, cosa que és pròpia d’un registre literari. En resum, el vídeo va causar un important i lògic enrenou mediàtic a les xarxes, gairebé tan gran com la barrila que va viure Sagarra aquell primer cop que va posar els peus a Palma i no va entendre massa bé res.

Tan anormal és que Sagarra arribés a Palma i es topés amb un be campant pels terrats de les cases com que al 3/24 subtitulin Antònia Font com si fossin indígenes d'una reserva

Si Sagarra no hagués estat barceloní, en sentir que uns homes buscaven desesperadament un xot, segurament no hauria pensat pas que es tractava del mascle d’una ovella, per bé que l’il·lustre i joveníssim poeta no tenia manera de saber si encara un semental —és a dir, un marrà— o potser estava castrat i, per tant, era un moltó. Això, és clar, considerant que fos realment un xot i no un anyell que encara mama, ja que si n’hagués sabut l’edat, potser l’hauria confós amb un xai. Allò que els mallorquins denominen un me. És més, en aquest cas i imaginant-nos que Sagarra hagués estat valencià, fins i tot s’hauria pogut pensar que l’animal que campava pels terrats de Palma era un corder. Si el nostre home hagués passat els estius a una granja de Valls, Montblanc o Santa Coloma de Queralt, hauria cregut que aquella bestiola era un segall. I si el cèlebre escriptor de Vida privada hagués nascut al Rosselló, aquell ovellot entremaliat del president del Círculo hauria estat una feda.

Tot això Sagarra ho explica en un dels capítols més divertits de les seves Memòries, quan relata que en arribar a Mallorca, tot d’una va palpar un enrenou de gent corrents amunt i avall. Un robatori? Un terratrèmol? Potser un assassinat? Com que Sagarra tenia divuit anys i no havia sortit mai de la vida de Catalunya, aquells homes i dones mirant amunt, als balcons, “vociferaven en un mallorquí enrabiat que no hi havia manera d’entendre” i, evidentment, aquell “ha fuit es xot!” que repetien insistentment li va semblar tan exòtic com un albanokosovar recitant poemes en el Festival de Poesia de Pristina. “Els meus magres coneixements de filologia romànica varen insinuar-me que xot potser volia dir be, i efectivament, d’un be campant pels terrats es tractava”. Sort que els coneixements de Sagarra eren magres, perquè si arriben a ser superiors, també hauria pogut pensar que un xot era un xot, és a dir, un mussol petit. A primer cop d’ull, quan et diuen que un animal s’ha escapat i volta pels terrats passant de balcó en balcó, penses més en un ocell que no pas en una ovella, però en fi, si Mallorca és una terra màgica és perquè és una illa on el més inversemblant esdevé real.

Passa que aquell matí no existia encara cap diccionari normatiu on un ocell fos la primera accepció de la paraula xot per una simple raó: la llengua catalana encara no tenia cap mena de codificació i la llengua escrita, igual que la oral, era un campi qui pugui ple de naturalitat, però també de confusió, com hem vist. Si Sagarra hagués viatjat a Palma un any més tard, el 1913, potser ho hauria fet després de llegir les Normes ortogràfiques redactades per una colla de catalans i mallorquins amb Pompeu Fabra al capdavant. Després de les Normes, no només els diaris, les revistes i les publicacions literàries van començar a publicar amb un criteri i model unificat de la llengua, sinó que, sobretot, per fi va poder ensenyar-se català a les escoles i la universitat. Un dels membres de la comissió, Miquel dels Sants Oliver, era de Campanet, el mateix poble que Pere Antoni Pons, l'escriptor i periodista que diumenge va posar-me en alerta del vídeo del 324.cat. També era director de La Vanguardia, on diu la llegenda que “cada dia hi havia redactors que aprenien paraules noves del català amb el sol fet de sentir parlar el director”. Gràcies a la normativització, això continuaria sent així, però com a mínim quan algú d’Eivissa digués blonco, tothom sabria que calia escriure oncle, igual que caldria escriure-ho quan algú del Vendrell digués tiet.

Hi ha una cosa més trista que un català parlant de les Balears i referint-s’hi com a “ses illes”: un català subtitulant les declaracions d’un mallorquí com si allò que parla no fos una llengua codificada

Sagarra havia arribat a Mallorca a bord del vaixell Jaime I, que és possiblement la forma més patriòtica d’atracar a un port com el de Palma si vens de Barcelona, però convé recordar que Jaume I, a part de conquerir Mallorca, va conquerir sobretot el Regne de València, del qual mai no en va voler marxar. De res servia que Sagarra entengués que ha fuit vol dir ha fugit si seguia sense entendre que pimentó volia dir pebrot, però és que el problema era un altre: l’any 1913, si algú de València parlava d’un pimentó, algú d’Elx que en diu pebrera tampoc s’assabentava de missa la meitat, igual que si algú de Gandia demana una creïlla a algú de Morella, per a qui aquell tubercle es deia —i es diu— pataca. La normativització promoguda per l’Institut d’Estudis Catalans va ser el cop d’efecte definitiu perquè al País Valencià es comencés a coure el que finalment van ser les Normes de Castelló, l’any 1932. La nostra llengua, per primera vegada a la història, comptava amb unes regles que permetien escriure-la seguint un model concret, respectant les varietats internes existents i diferenciant el lèxic, la morfologia o la sintaxi d'allò que són els dialectes i d'allò que són, senzillament, parlars i altres varietats lingüístiques funcionals. És a dir, la nostra llengua, per fi, deixava de ser una anomalia regional del nord-est de la península Ibèrica, que és el que encara avui molts desitgen, per tenir les eines pròpies del que és: una llengua nacional.

Tot això és el que vaig pensar l’altre dia quan vaig veure els cantants d’Antònia Font subtitulats com si fossin aquell al·lot de Sagarra que buscava “es xot”, ja que hi ha una cosa més trista que un català parlant de les Balears i referint-s’hi com a “ses illes”: un català subtitulant les declaracions d’un mallorquí com si allò que parla fos una llengua descodificada i pròpia d’una reserva indígena desconnectada de la civilització. Un segle més tard del dia que Josep M. de Sagarra va arribar a Mallorca, l’anècdota ens pot fer entendre millor tot el que hem aconseguit, fins i tot amb cinc dècades de dictadures entremig. Transcriure un mallorquí d’aquella manera, ni que sigui per error, pot generar el que ha generat: que molt mallorquins se sentin folkloritzats, reduits a un exotisme regional i empetitits nacionalment. És a dir, tot el contrari del que són els mallorquins per a la història de la nostra llengua i el nostre país, ja que la polèmica del vídeo ha estat necessària, però ha amagat una dada importantíssima: Sagarra va morir sabent que l’autor més universal de la literatura catalana era Ramon Llull i que l’obra més universal era el Tirant lo Blanc, però ara, a més, sabria que el primer grup en català capaç d’omplir el Sant Jordi al segle XXI ha estat Antònia Font, i que el segon que serà capaç de fer-ho seran els valencians Zoo, d’aquí a un mes. Per tant, jo no sé si existeix la Catalunya sencera, però sé que existeix la nació sencera. I que, per sort, avui és molt més plena que la que va conèixer Sagarra.