“Si admets que marxes del teu país per por de patir una detenció arbitrària, t’has exiliat”. Així començava l’article de Montserrat Dameson a El Nacional de dissabte, i l’afirmació és tan indiscutible que desmunta tot l’edifici retòric que ha provat de construir aquests dies ERC per tal d’intentar justificar que estava donant suport a una llei d’amnistia que deixava molta gent a la picota dels jutges patriòtics.
De fet, la decisió de Ruben Wagensberg i la seva sinceritat a l’hora d’explicar la por que li provoca una acusació de terrorisme, feta des d’uns jutges espanyols que no han tingut escrúpols en demostrar la seva intencionalitat repressiva, és la prova irrefutable de l’error que seria aprovar aquesta llei. Esquerra intenta justificar, una vegada més, la seva incapacitat per plantar-se en les negociacions amb el PSOE, eternament segrestada pels interessos del socialisme espanyol, i, com és de manual en aquests casos, la premsa del règim li ha donat tot el suport. Dissabte mateix es podia llegir una lloa a la posició “responsable i pragmàtica” d’ERC, enfront “l’estratègia inflexible” de Junts, en un exercici clàssic de confondre coherència amb inflexibilitat. Res de nou en el diari català més monàrquic de Catalunya: fa molt de temps que els d’ERC són els indepes assenyats, pragmàtics, raonables i bla, bla, segurament per la seva facilitat a renunciar als seus principis. És com allò del “jueu bo” dels antisemites, però en versió indepe.
Sigui com sigui, hi ha dos fets que no tenen discussió: un, que la llei d’amnistia tal com està, és un forat negre on es colaran tots els García-Castellón que han endegat la darrera croada ferotge contra l’independentisme. Amb un afegit perillós que reiteradament ha denunciat Gonzalo Boye: a partir del moment en què el terrorisme esdevé la nova rebel·lió, és a dir, la nova joguina dels togats per criminalitzar l’independentisme, ja no hi haurà aturador. És imprescindible, per tant, que el terrorisme quedi fora de l’equació, és a dir, fora de les maniobres dels jutges justiciers. I el segon fet s’infereix del primer: amb aquesta llei queden a la intempèrie desenes de persones investigades en els casos CDR i Tsunami, entre d’altres, el mateix diputat republicà que ara és a Suïssa. El no al redactat de la llei, tal com està, no només és un vot de coherència respecte al “tots o ningú” que va inspirar els acords de Junts amb el PSOE, sinó també un vot de supervivència.
L’amnistia no és amnistia si no cobreix tots els represaliats. La resta és estultícia.
En aquest punt i amb l’experiència acumulada, caldria imaginar que no hi ha ni un sol independentista que confiï en les paraules de Pedro Sánchez, fins i tot quan és tan categòric assegurant que l’independentisme no té res a veure amb el terrorisme. Gràcies, senyor president, per proferir una obvietat, però l’experiència és rotunda: tampoc no era rebel·lió, ni sedició, ni responia a cap lògica democràtica els anys de presó dels dirigents polítics i socials catalans, i, tanmateix, les penes van caure amb tot el seu desvergonyiment. No es pot confiar de cap manera en el sistema judicial espanyol, si més no pel que fa a les qüestions que atenyen “la unidad de la patria”, de manera que, o es blinda la llei de tots els supòsits delirants que poden empescar-se, o haurem begut oli. Sánchez ho sap perfectament, però, com sempre, intenta portar les aigües al seu molí: vol mantenir-se en el poder i pagar el mínim preu.
La llei ha d’estar blindada al terrorisme i, no cal dir, al nou artefacte, la “traición a la patria” que troba l’or de Moscou pels carrers de Catalunya. És cert que demà poden acusar Puigdemont de bruixeria o maçoneria, cosa que no seria estranya a la història d’Espanya, però hauríem de creure que són supòsits una mica més llunyans. Altrament, quin problema hi ha en posar terrorisme i la resta dins l’amnistia? L’amnistia és això, la taula rasa de tots els presumptes delictes de l’amnistiat, talment va passar amb la llei d’amnistia del 77. Tot fora dels jutjats, i punt, o no és una amnistia al procés independentista, és una broma. Al capdavall, aquest va ser el sentit de l’acord que va permetre que Sánchez fos president. Sense aquest supòsit, senzillament no hi hauria hagut acord i tampoc investidura.
Finalment, una qüestió de baixa estofa que, tanmateix, mereix un punt i a part: les declaracions de Sergi Sebrià, no se sap si com a alt càrrec de la Generalitat o com a dirigent republicà, però en ambdós casos amb igual misèria demagògica. Diu Sebrià que el no de Junts “deixa un miler de persones destrossades”, com si la repressió que pateix l’independentisme fos culpa de Puigdemont. Aquest estil de baixa política respon, sens dubte, al desconcert que tenen els republicans per la manca d’eficàcia de la seva estratègia entreguista, però obvia el fonamental: el miler de catalans que diu, i tota la resta de represaliats, no tindrien cap opció d’amnistia, si Junts no l’hagués forçat, cosa que ERC va ser incapaç de fer durant anys de suport al PSOE. En tot cas, és immoral acceptar que hi hagi represaliats de primera que tinguin accés a l’amnistia, i represaliats de segona. No és això el que va passar amb els indults? Perquè, si no falla la memòria, quan varen estar pactant els indults, no van pensar en aquests milers de catalans que estaven en processos judicials. Aleshores no deixaven “famílies destrossades”? En fi, seria esperable una mica més de decència en determinades declaracions d’alts líders del govern, cosa que no és demanar gaire.
Com a final: l’amnistia no és amnistia si no cobreix tots els represaliats. La resta és estultícia.