Va ser elegant tota la seva vida. Fins i tot quan va explorar llocs estèticament inexplorats. I discret. Amb la discreció que és possible quan ets qui ets. I ara ha sabut marxar. Amb elegància i discreció. No, no parlo de Duran Lleida sinó de David Bowie.
Quan la mort s'ha convertit en un espectacle públic on la gent anònima mostra al món la seva pretesa tristor, que en realitat és exhibicionisme sentimental, ell va optar per crear el personatge definitiu. El personatge que ni és protagonista ni genera protagonismes sinó que serveix per canalitzar un sentiment compartit i per crear una comunió on a qui es venera és a les cançons. El centre és l'obra, no qui la va crear.
Front aquelles desfilades de persones que necessiten sentir-se part d'un sentiment col·lectiu prefabricat que no és res més que el "jo vaig estar allà" o el "jo he sentit això i t'ho vull mostrar" i que consisteix en dipositar flors a la porta de la casa del mort, o al lloc on el mort va morir, o on va tenir l'accident, o vagi a saber quin estrany indret convertit en cementiri de les emocions, Bowie ha aconseguit que se'l recordi a través del que va fer. Genial. Elegant. Discret.
Quines imatges d'homenatge hem vist? Unes del centre de Londres on la gent cantava espontàniament les seves cançons. Quins homenatges ha rebut? Un a la sala Razzmatazz de BCN on un grup de músics es va reunir aquest dissabte per tocar les seves cançons i donar la recaptació a la lluita contra el càncer.
Les persones passen. I el que queda és la seva memòria. Siguin cançons, novel·les i pel·lícules o petons, converses i moments compartits. I recordar-ho és el que fa a les persones importants realment immortals. Quan cal mostrar pena, entrem en una impostura insincera que és el bitllet a l'oblit.