Els dimarts a les nou del vespre, el primer canal de la televisió pública noruega emet en directe el programa Debatten ('El debat'). La setmana passada va tractar la qüestió de la immigració, i el presentador, Steinar Suvatne, va començar la seva primera intervenció així: "Ara els polítics volen obligar els immigrants a aprendre la llengua, i els nouvinguts hauran de prometre que seran tan noruecs com ho desitgi el conjunt de la societat. No n'hi haurà prou amb estudiar i treballar per integrar-se del tot, i si els que venen no són prou noruecs, se'ls retiraran els ajuts econòmics. Tant per tant, per què no aprovar una aturada total de l'arribada d'immigrants?".
El programa va tractar sobretot dues qüestions: el control social sobre les noies en els ambients de religió musulmana i l'explosió de les bandes criminals organitzades lligades a la immigració. La ministra de Treball i Inclusió, Kjersti Stenseng, del partit laborista, va fer unes declaracions que l'endemà van saltar als titulars: "Hem estat massa ingenus, i també molts polítics de la resta de partits. Hem subestimat la dificultat de tenir èxit amb la integració. A molts els va molt bé, però la nostra tasca com a polítics és abordar el que no funciona. Hi ha massa persones que no treballen ni participen en la vida comunitària, i també que parlen noruec malament". Això, repeteixo, ho va dir una ministra socialdemòcrata.
L'endemà, el programa La Revuelta, del primer canal de la televisió pública espanyola, va tenir com a convidats els polítics Irene Montero (Podemos) i Gabriel Rufián (ERC) després del pacte que van establir a Catalunya. El presentador, David Broncano, va decidir preguntar-los per la immigració. Com que no miro mai el programa, no sé si és un senyor que s'embarbussa quan parla, però ho va dir així: "Com tracta l'esquerra, a escala local i a escala mundial, com tracta… les crisis migratòries, i com tracta això?… Eh… Com es pot fer perquè l'esquerra parli de problemes derivats de la immigració sense caure en la xenofòbia, però sense caure tampoc en un complex discursiu, diguem-ne, per allò que sempre ha estat l'esquerra pel que fa a aquesta qüestió? Com es poden tractar coses que preocupen la gent sense caure en la xenofòbia, però que se'n pugui parlar, del tema?".
Irene Montero va prendre la posició totalitària d'expulsar una qüestió cabdal del debat democràtic
La resposta de Montero va ser immediata: "Preocupa la gent perquè hi ha polítics que, molt irresponsablement, els diuen que això és un problema". I tot seguit va esmentar els ucraïnesos i veneçolans que han arribat els últims anys. "Estan comprant el barri de Salamanca. Amb ells no hi ha problemes de gestió, d'espai, de convivència. Llavors, potser el que hi ha és una mica de racisme". Broncano va insistir que hi ha gent que veu la immigració com un problema, però Montero va afirmar que l'únic camí era posar més serveis públics, i a continuació va atacar els beneficis de les empreses d'alimentació.
La cara de Rufián ho deia tot, atrapat entre el discurs que volia fer i la necessitat de no deixar Montero en evidència. "És un marc que la dreta i la ultradreta han aconseguit imposar, crec que s'ha de competir en aquest marc i dir coses molt clares des de l'esquerra, encara que incomodin. La primera és que és un repte innegable que milers de persones arribin als barris". Broncano va assentir, però Montero els va tallar: "Jo no hi estic d'acord, nois". I va jugar la carta del moralisme: "Estàs criminalitzant. Hi ha una falta d'humanitat en tractar una persona que no coneixes de res com mai no tractaries la gent que més t'estimes".
Primer de tot, un detall: cap dels tres no era capaç de dir amb comoditat la paraula immigració, i al final la van substituir per "el tema" o, fins i tot, "això". Rufián i Broncano semblava que mesuressin cada paraula, com si tinguessin por de ser cancel·lats l'endemà, i la gesticulació era molt tensa.
Al final, però, van ser silenciats per la posició totalitària d'Irene Montero. És imprescindible descriure així la seva actitud, la mateixa de la gent que proclama que "parlar de fronteres és racista". La immigració —com l'educació, la defensa o les infraestructures— forma part del debat democràtic i tots els ciutadans tenen el dret de dir-hi la seva, amb tot el ventall d'opinions: des dels que volen abolir les fronteres mundials fins als que creuen que no hauria d'entrar cap immigrant més (posició que, segons moltes enquestes, defensa el 60% dels europeus).
Irene Montero es va enfilar a la talaia de la superioritat moral per determinar de què es pot parlar i de què no. I ho va fer amb un menyspreu total cap als ciutadans, que només parlen de "problema" perquè s'han deixat manipular per l'extrema dreta. El seu discurs, a més, ja sabem qui beneficia: les grans patronals que volen l'entrada constant de mà d'obra barata, i els activistes d'esquerres que necessiten nous pobres per alimentar el tercer sector. En canvi, és terriblement destructiu per a la classe treballadora.
El cas de Montero no és únic, i a Catalunya tenim molta gent que fa el mateix, imposar la censura segons unes conviccions morals que no van més enllà de l'opinió personal, i que sovint amaguen uns interessos menyspreables. Com ja he escrit en altres ocasions, som un país sense debats en què, davant de l'acció controladora del poder, l'única sortida és explicar misèries personals. Jo, per la meva banda, prefereixo la manera com construïm els debats públics a Noruega: obertament, en presència de tothom i, sobretot, tractant els ciutadans com els adults que són.