Una vegada l'any torno a mirar la millor pel·lícula que s'ha fet mai a Espanya, i que va ser dirigida per un valencià, rodada a Manresa i amb un protagonista català. Parlo naturalment de Plácido (1959), de Luis García Berlanga. El personatge del títol ha d'intentar pagar una lletra abans que s'acabi la nit de Nadal, i així evitar que li embarguin el motocarro que fa servir per treballar; i ho ha d'aconseguir mentre les classes mitjanes de la ciutat participen en la campanya "Asseu un pobre a taula" patrocinada per una marca de cassoles.
Plácido és un retrat ferotge de la misèria moral que ho empastifa tot quan vius en un règim autoritari —en aquest cas el nacionalcatolicisme—, i de com la hipocresia, la mesquinesa i l'egoisme passen a ser els eixos del funcionament social. Al cap de quatre anys Berlanga va estrenar El verdugo, en què mostra com aquesta putrefacció burocràtica s'acarnissa sobre un individu fins a obligar-lo a renunciar a les conviccions més profundes. Per si em llegeix algú jove o despistat, aclariré que ambdues pel·lícules són comèdies, perquè sovint la millor manera de presentar una tragèdia és amb humor.
Dit això, és evident que dues crítiques tan salvatges no podrien existir l'any 2026. On són les sàtires ferotges sobre la hipocresia que empudega tot el discurs públic i la distància astronòmica entre el discurs moral de les nostres elits i la seva acció personal? Déu me'n guard de dir que durant el franquisme hi havia més llibertat, perquè evidentment no era així, però avui el control dels governs sobre la cultura és molt més opressiu. Això ja ve de lluny, i només cal veure com el PSOE dels anys vuitanta es va dedicar a promocionar uns productes totalment inofensius (des de la movida madrileña fins a les comèdies de Fernando Colomo) mentre arraconava tots els moviments culturals de protesta. Un català de la meva edat ha vist moltes més pel·lícules i sèries britàniques sobre l'efecte social de les polítiques de Margaret Thatcher que no pas equivalents del nostre país. I si algú intenta retratar les tares que acumula la nostra societat per culpa de les elits, ja es pot preparar, que tindrà la porta tancada.
Quina alternativa té la cultura si no es pot criticar el poder? Explicar misèries personals
Llavors quina alternativa ha trobat la cultura si no es pot criticar el poder? Explicar misèries personals, sempre centrades en la identitat individual o en la família. Llavors sí, els mitjans públics et convidaran, podràs accedir a beques i saraus organitzats amb diners públics, i potser algun dia et caurà un premi nacional de cultura. El truc per vendre-ho és fer creure que aquest camí implica una gran valentia personal, quan aquest narcisisme exhibicionista fa molts anys que s'arrossega i ja no sorprèn ningú.
Si agafeu les entrevistes que fan als escriptors catalans en els mitjans, només es pot concloure que el meu gremi és una col·lecció de gent que pateix molt. I si encara el repertori de trames i angoixes fos original! Ai, que no tenies bona relació amb el pare, o el teu germà es drogava. Fantàstic, mai vist. Un dia o altre ens tocarà recuperar el valor revolucionari de la discreció personal que tenia la generació dels meus avis, i si no s'aconsegueix per convicció ideològica, hi arribarem quan el públic es cansi de tant de ploricó.
No sé si serem capaços de recuperar una cultura que miri de cara el poder —i no parlo de les obres fetes perquè els convençuts t'aplaudeixin—, perquè hem deixat que els governs apliquin una censura indirecta, i l'autocensura hi fa la resta. Quan miro els productes culturals més promocionats a Catalunya, tots segueixen fil per randa aquell principi que "la societat no existeix, només hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies". Llavors no entenc per què els creadors diuen que són d'esquerres, perquè la frase és de Margaret Thatcher.