L'any 2020 vaig publicar Generació Tap, un assaig sobre el repartiment de poder a casa nostra des del final del franquisme. Un diari de paper va fer-ne un reportatge, i la setmana següent dos columnistes veterans van decidir atacar el meu plantejament. Fins aquí, tot ben lògic. El més interessant, però, és que els dos autors no van citar ni el meu nom ni el títol del llibre. "Hi ha algú que parla de generacions...", com aquell acudit de Miguel Gila i l'assassí.
Va ser la primera experiència directa d'un fenomen que tots podem observar, l'enorme covardia de bona part de les nostres elits polítiques, mediàtiques i acadèmiques. O dit d'altra manera: avui, a Catalunya, gairebé ningú que té una petita quota de poder està disposat a debatre res en públic. Si et critiquen ho fan de manera indirecta, i així poden negar que han parlat de tu. En privat, és clar, les coses són molt diferents. Anem a dinar. Fem un cafè i t'explico coses. Però si no et portes bé, la punyalada i la cancel·lació sempre venen acompanyades d'un silenci eixordador.
Em va tornar a passar fa uns mesos amb No som 6 milions, un llibre en què vaig voler desmuntar amb dades moltes de les mentides del discurs oficial que envolta la immigració. Sempre vaig estar obert a un debat d'idees, però ningú no va estar disposat a rebatre'm els arguments. En lloc d'això, uns van optar per la via moralista —és un text execrable que no hauria d'existir— i d'altres per boicotejar tota la promoció als mitjans. Això sí, de missatges privats donant-me la raó, tots els que vulgueu, i a un nivell polític alt, però sempre des de l'ombra.
Gairebé ningú que té una petita quota de poder està disposat a debatre res en públic
Aquesta anomalia democràtica té conseqüències molt variades. Una de les més banals és l'audiència irrisòria dels programes de TV3 que tenen una "taula de debat". Quin interès pot tenir un espai en què la manera de mirar el món és clònica? Tots els participants són profundament institucionalistes, i creuen que cal preservar les estructures del país, que hi ha tabús que no es poden esmentar i que, en el fons, les coses ja van prou bé. Qualsevol que passegi pel carrer arriba a la conclusió que tota aquesta gent viu en un búnquer, o que emet un discurs que no es creu. Abans em pensava que la manera tan estranya de parlar dels tertulians, lenta i enfarfegada, responia a la poca formació en expressió oral del nostre sector educatiu; ara dedueixo que saben que una sola paraula fora de lloc els pot deixar fora del sistema, i s'han de pensar tres cops cada frase. I no pensem que són només els mitjans públics, perquè molts espais alternatius, dissidents o proscrits s'acaben convertint en converses en què dues o tres persones estan d'acord amb tot allò que diuen. L'esquerra actual en sap molt, d'això.
L'únic lloc on avui hi ha un debat possible és a les xarxes socials, malgrat els enormes impediments per aconseguir-ho, però el fet que els ciutadans disposin d'un espai de llibertat fa posar nerviosos els guardians de la moral i els nostàlgics del monopoli de l'altaveu. D'aquí que els verificadors periodístics catalans no fiscalitzin les paraules del Govern, sinó que es dediquin a comprovar que la gent pensi com vol el Govern. I d'aquí també que el conseller de la presidència proposés l'altre dia la creació d'una mena de ChatPSC que només emetés les opinions correctes.
Com hem arribat a aquesta situació? Vaig créixer amb figures com els presidents Pujol i Maragall, que no tenien cap problema a l'hora de debatre amb la gent del carrer. El que va ser el meu alcalde durant vint-i-tres anys, Joaquim Nadal, sempre ha gaudit de la confrontació d'idees amb els periodistes i els ciutadans. TV3 tenia els grans programes de debat que va iniciar Joaquim Maria Puyal, que oferien idees de tota mena, i quan Josep Cuní em va entrevistar a la ràdio per parlar de Generació Tap, la primera pregunta va ser "vostè creu que jo soc un tap?". Va rebatre'm els arguments i jo vaig defensar els meus, i la conversa va ser interessant i divertida.
Ara, en canvi, les elits catalanes viuen en un búnquer, i quan senten que la gent els pica a la porta, exclamen que els ataquen els bàrbars. Es pensen que aquesta combinació de supèrbia i covardia els salvarà quan arribin els bàrbars de veritat, però no serà així.