A l’horitzó del pitjor escàndol judicial de la història recent d’Europa, que serà el judici al poble de Catalunya pels fets de l’1 d’octubre, el ja famós jutjat d’instrucció 13 de Barcelona continua donant indicis d’arbitrarietat i manca d’imparcialitat en la instrucció de la causa.

L’elecció “a dit” de l’alumne avantatjat de Carlos Lesmes com a instructor de la causa posa de manifest la vulneració de tota norma escrita en el repartiment de les instruccions judicials. Un fet que en una democràcia normal hauria de ser suficient per anul·lar tot el procés i denunciar l’esperpent judicial espanyol per prevaricació.

En un moment que hauríem d’estar treballant plegats per afrontar aquest embat judicial, traçant el camí i l’avantguarda per rebatre la sentència que s’abraonarà bel·ligeradament sobre els encausats, veig que no tothom està per la feina. M’adono que hi ha un espai que, contínuament, té la necessitat de buscar i assenyalar culpables. I no perquè no tinguin dret a fer-ho, ans al contrari. Segurament, el camí més fàcil passa per assenyalar els companys de viatge com els culpables de les deu plagues d’Egipte abans que mirar-se el melic.

Veure com es criminalitza a algú per utilitzar un concepte que posa de manifest el “fons voltor” de l’independentisme i que tingui com a resposta l’èmfasi a l’adjectivació per evitar valorar-ne el contingut, demostra la campanya orquestrada des de certs sectors.

Reflexions encertades del Sergi Sol a l’espai d’opinió periodística d’aquesta casa. Opinió d’en Pau Llonch molt fidedigna a base de tuit “hi ha un catalanisme nacionalista que entén que l’internacionalisme és una rendició; que entén que el feixisme és un problema espanyol i que alliçona els presos o Otegi des del sofà de casa”. Like and retweet!

Per què no ho poden dir? Reflexions carregades de raó que han estat criminalitzades per utilitzar l’adjectivació en sentit metafòric del principal problema de l’independentisme: voler tapar els problemes de casa teva a base de denunciar que t’han fotut la cartera quan realment te l’has deixat damunt la lleixa del menjador del pis de l’amant.

Reflexions carregades de raó que han estat criminalitzades per utilitzar l’adjectivació en sentit metafòric del principal problema de l’independentisme

Valentes que es deixen la pell, dia sí i dia també, per culminar la pujada al cim, en un moment en què els xerpes ―aquells que t’havien assegurat que al tram final de l’ascens faria bon temps i que si ho fèiem per la cara sud ens en sortiríem (la via catalana, la via pacífica amb què hi arribaríem)― a mig camí t’adones que t’han enganyat, que t’han tallat les cordes, que t’han deixat a mercè de les allaus i quan te n’adones, la primera ja ha fet desaparèixer els caps de colla.

Sembla que la unitat estratègica de l’independentisme sigui més difícil que conjugar la forma verbal del pretèrit plusquamperfet o del pretèrit perfet perifràstic. La unitat estratègica s’ha de fer des de la pluralitat, des de l’esquerra anticapitalista fins al centre dreta sobiranista. Això no va de llengües. Això no va de banderes. Si encara hom no ha entès això, anem malament. Front comú contra el feixisme d’estat i baluard cap a la independència.

Tocar de peus a terra i deixar-nos de romanços. No m’agrada veure com s’assenyala culpables, traïdors, autonomistes o processistes, amb la intenció d’amagar el nerviosisme davant unes cites electorals properes. És legítim? I tant. És responsable? Gens. Trobo incoherent anar fotent trampes al solitari. Soc més partidari de l’autocrítica. A l’anàlisi profunda i a buscar remei al virus, a la pandèmia orquestrada per l’statu quo.

Qui no hagi entès que això no va de guanyar unes eleccions, cal que es tregui la bena dels ulls. Com diu el Sergi Sol, “la força d’una majoria democràtica resideix en la resiliència de la majoria que la sustenta, en la seva determinació i capacitat de seduir. No en radicalització estèril, ni en la consigna pancartera”. No en traurem res d’acusar als altres d’alta traïció quan simplement il·lustren la realitat. És moment de canviar els retrets per abraçades.

Portem al nostre ADN la derrota com a cadena i ja és el moment de començar a canviar el destí

És temps de maduresa, de més força, de més serenor. És l’hora d’eliminar els retrets, també a aquells soldats que porten la independència gravada al front des de l’afusellament del president Companys, i de molt abans.

Impregnem-nos de dosis de sinceritat. És el moment de fer quelcom per vèncer els que han posat l’espasa de Dàmocles al pit del poble de Catalunya. L’enemic és aquell que invoca al salva pàtries 155, a la destitució del govern legítim de la Generalitat, a la retirada de competències, al control dels Mossos, al control fiscal, i a implantar un nou model educatiu que inclogui la bandera espanyola i un petó a l’anell del cardenal, mentre a casa veiem el NODO com a resum del control dels mitjans de comunicació.

Ens hem fet un fart de posar en valor als nostres avis i besàvies. Recordant a aquells que encara estan a un metre sota terra o acompanyant a la bèstia Franquista que es resisteix a sortir del cau. Portem al nostre ADN la derrota com a cadena i ja és el moment de començar a canviar el destí. Això va de força, d’orgull, de perseverança.

Més realisme, més autocrítica i front comú per trobar el desllorigador que ens ha de portar l’èxit del moviment. No ens equivoquem d’enemic. A mi em trobareu a les trinxeres amb el poble d’aquest país. El poble ja ha parlat i ho té clar. Només espero que tothom estigui a l'altura.

Cal mirar-se més el melic i tocar de peus a terra. Rentar la roba bruta a casa. Deixar de fotre clatellots als teus companys de viatge, encara que els trackings no t’agradin i et provoquin el pànic més absolut amb set de venjança. El procés d’emancipació nacional necessita de totes i ningú ens havia dit que fos fàcil. Si perdem el temps dividint el moviment entre màrtirs i pecadors, mai arribarem a bon port.