Gat miolador mai serà bon ratador. Tantes revoltes, tanta estació calenta, tants cants de cigne, tanta gesticulació grandiloqüent, tanta jugada mestra i el cert és que el més calent és a l’aigüera i que l’única certesa a l’horitzó és la proximitat del judici als presos de l’1 d’octubre. Ja és dit que no hi ha més cec que ​qui no hi vol veure. L’únic embat de debò ―després de l’immens error d’haver malbaratat la investidura de Jordi Turull― és el judici a les urnes, el judici a uns homes i dones que fa més d’un any que són a la presó i pels quals es demanen centenars d’anys de presó. I aquest judici a l’1 d’octubre, aquest oprobi a la democràcia, a la voluntat popular, cal saber rendibilitzar-lo al màxim.

Tocar de peus a terra és imprescindible per avançar. Tota actitud que no serveix per sumar ha de ser descartada de facto

Les fanfarronades tenen el recorregut que tenen. El país que tenim, plural i complex, s’ha guanyat el dret a ser el que li doni la gana. I és sobre aquesta pluralitat que cal treballar i assentar la victòria republicana i derrotar el règim de la restauració borbònica. No sobre realitats virtuals, ni paradisos imaginaris al núvol. No es construeix res sobre la cridòria de milhomes ―la veritable drecera per condemnar-nos a l’autonomisme de facto per anys i panys―, ni sobre la crispació, ni amb consignes abrandades d’akelarres patriòtics que només encenen els més entusiastes i els allunyen de la resta del país. "Hi ha un catalanisme nacionalista que entén que l’internacionalisme és una rendició, que entén que el feixisme és un problema “espanyol” i que alliçona presos catalans o a Otegi des del sofà de casa. És el càncer de l’independentisme", sentenciava Pau Llonch, amb tota cruesa; una sentència no pas més subtil que el que fa anys ja havia escrit Joan Manuel Tresserras, una sort d’aforisme que feia: "La Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure". Mai s’ha construït res de positiu que no s’assenti sobre valors universals, que són els que fonamenten victòries, que són els que agermanen voluntats i majories democràtiques front un Estat que involuciona a velocitat de vertigen.

Tocar de peus a terra és imprescindible per avançar. Tota actitud que no serveix per sumar ha de ser descartada de facto. Rere l’estirabot frustrat no hi ha futur, rere una caputxa només de vegades hi ha coratge i sempre la voluntat d’amagar-se (per legítima i comprensible que aquesta pugui ser) i la projecció (en l’actual conjuntura) d’una imatge que no genera, en el millor dels casos, cap mena de complicitat. La força d’una majoria democràtica resideix en la resiliència de la majoria que la sustenta, en la seva determinació i capacitat de seduir. No en radicalització estèril, ni en la consigna pancartera; si al Camp Nou els Boixos Nois (per molt bé que vagin els seus càntics quan l’Estadi és fred) fossin els que pretenguessin imposar les seves tesis i assenyalar el veritable camí, què en pensaríem? Cridar ofuscat, brandar l’estelada amb fúria contra tota cuca viva (com si anés de banderes tot plegat) i fer-se el milhomes gallejant d’una pretesa força que no tenim i predicant amb un exemple que no es veu per enlloc, ni ens atorga més raó ni ens ajuda a sumar ni a teixir complicitats.

L’exigència de tots i per a tots. El temps, inexorable, posa cadascú al seu lloc.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat