Tot just fa una setmana donàvem l’últim adeu a l’àvia, la “padrina Roser”. Pot semblar agosarat o inoportú compartir aquestes reflexions i els he de confessar que n’he dubtat. Finalment, he pres la decisió pensant amb què hauria volgut la padrina: sens dubte, ser compartides. És per això que les escric amb un nus a la gola i amb el record d’una persona que estimo i admiro, l’últim homenatge d’un net que posa en valor la seva lluita, permanent, durant tota la vida, només frenada per la paràlisi del seu alè.

La Roser Guinau Elies va néixer el 6 de gener de 1931 a la població de la Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre), filla de Jaume Guinau i Josepa Elies, en el si d’una família de pagesos dedicada al conreu de la terra. La tranquil·litat de la seva infantesa va quedar segada per l’inici del conflicte bèl·lic que ha marcat, per sempre més, l’esdevenir d’aquestes terres, l’esclat de la Guerra Civil espanyola i, concretament, la Batalla de l’Ebre.

Els que som de les Terres de l’Ebre podem afirmar amb seguretat que són poques les famílies que no van patir l’efecte i les conseqüències de la guerra a casa. És difícil trobar algú que no hi tingui algun familiar implicat, bé perquè hi va participar o perquè hi va desaparèixer. I és aquest últim cas el que va afectar la meva família. El meu besavi, Jaume Guinau, republicà convençut ―la padrina m’explicava que, a casa, els busts de Francesc Macià i Lluís Companys presidien la lleixa de la llar de foc―, als 34 anys va ser cridat a files de l’exèrcit de la República, els que van ser anomenats com els de la “quinta del sac”. I va ser a la part final de la Batalla de l’Ebre, entre les serres de Pàndols i Cavalls, on va desaparèixer, fruit de l’impacte d’un morter en sortir d’una trinxera i mai més n’hem sabut el destí.

La padrina Roser m’explicava que en acabar la guerra van ser assenyalats com a rojos i perdedors, i van haver de suportar les purgues i burles d’aquells que la van guanyar i amb el greuge de créixer sense pare, sinònim de pobresa, i en un context de por i repressió. Tot i això, la Roser mai va defallir, la lluita a l’ADN, tirar endavant, subsistir. I els seus nets vam créixer amb una pregunta: “Padrina, qui és aquest que hi ha a la fotografia de la prestatgeria del menjador?”. Va costar treure la resposta, però després de la confessió de ser el nostre besavi desaparegut, aquest va ser l’inici del camí. Primer, amb la inscripció al Cens de persones desaparegudes durant la Guerra Civil de la Generalitat de Catalunya i, després, amb la creació del Banc d’ADN i familiars desapareguts durant la Guerra Civil i Postguerra espanyola, projecte pioner a l’Estat i impulsat amb els companys Marc Antoni Malagarriga i la Dra. Carme Barrot, amb la Universitat de Barcelona al darrere. Tot i això, tots els esforços realitzats fins ara han estat negatius, no l’hem trobat.

Recuperar els desapareguts és el dret legítim més bàsic dels drets humans

La padrina Roser ha marxat d’aquest món sense saber on és el seu pare desaparegut a la Batalla de l’Ebre, els puc assegurar que són centenars els casos similars arreu del país. Massa sovint ens hem trobat sols, sense el suficient suport de l’administració pública. La manca de suport del govern d’Artur Mas amb les polítiques de memòria va quedar revertida amb l’arribada del conseller Raül Romeva, fet que li va tornar l’esperança de recuperar el seu pare, sovint em deia: “Fill, ara potser sí que el trobarem!”.

La Roser mai va tenir un “no” com a resposta a tot allò que ajudés les famílies a recuperar els seus desapareguts. Primer, amb el documental El camí d’un protocol, on explicàvem la importància de tenir un banc d’ADN per identificar les restes humanes de les fosses comunes amb l’ADN dels familiars. Després, amb el curtmetratge Entre Pàndols i Cavalls, on es narra la desaparició del seu pare i la lluita per recuperar-lo. I acabant amb el reportatge del Quatre gats de TV3 de fa només unes setmanes, amb tres històries sobre memòria 80 anys després del final de la guerra.

A principis d’any, la salut de la padrina va començar a fallar. Uns mesos molt durs que van acabar la setmana passada, no abans, i davant la sorpresa de tots, de voler anar a votar a les passades eleccions espanyoles del 28 d’abril ―ja amb cadira de rodes―, “cal votar per la llibertat”. I així era la padrina, una dona riallera, amiga de tothom, ferma, lluitadora i amant de la lectura i la poesia, sempre amb la seva “Catalunya no té mare” a punt per ser recitada arreu on l'0hi demanessin. I va ser recitant aquesta poesia com li vam donar l’últim adeu.

L'adeu d’avui és un fins aviat, perquè els puc assegurar que la seva lluita continua. A l’ADN hi portem els valors que ens va ensenyar, basats en la humilitat, l’esforç, el treball i la perseverança, qui som i d’on venim. La lluita per recuperar la dignitat de tantes i tants continua: “Mai heu de perdre l’esperança”. I és així com m’agradaria recordar-la, fer de la lluita una manera de vida, mai deixar-se tòrcer, mai defallir, sempre endavant.

I no puc acabar sense recordar que les polítiques públiques de memòria han de ser un pilar transversal per recuperar la identitat de Catalunya. Convençuts que, amb el treball de tots plegats, ho aconseguirem i afrontarem el futur amb el repte que la memòria es converteixi en símbol permanent de tolerància, de rebuig dels totalitarismes i de reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència, sinònim de democràcia.

Per a tu i per als milers que ja no ho podreu veure, també serà aquest nou país, un país més just, més digne, més lliure ―amb el que tant va somiar― i on la vostra lluita i dignitat en serà la base. Recuperar els desapareguts és el dret legítim més bàsic dels drets humans. No permetrem que l’oblit venci la legitimitat. No defallirem fins a aconseguir-ho.

La teva lluita, la nostra força per continuar endavant, sempre endavant!

Roger Heredia
Opinió Fins sempre, Neus Català Roger Heredia
Roger Heredia
opinió Avi, et trauré d’aquí! Roger Heredia