El nom de l’operació ho diu tot. Mateixa música, diferent decorat. Tres dies després de complir-se dos anys dels fets del 20-S, l’Estat mou fitxa. Per què ara? Primer, per justificar-se davant l’opinió pública per la duresa de la sentència que emetrà el Tribunal Suprem contra el procés. Segon, per atemorir i instaurar la por a tot aquell que gosi sobrepassar la línia constitucional com a resposta a la sentència. Tercer, per mostrar al PSOE com un partit a qui no li tremola la mà quan es tracta de perseguir l’independentisme i que no es despentina en instaurar el discurs de la dreta espanyola del 155. I quart, la campanya electoral del 10-N ja ha començat i el PSOE s’ho juga tot.

L’Estat no té projecte pel moviment independentista, per això intenta criminalitzar-lo. Mostra l’independentisme com un moviment violent a ulls de la resta de ciutadans que només s’alimenten d’aquest discurs. Generar relat, influir i persuadir l’opinió pública amb fets manipulats i alimentats per hores i hores de propaganda a tota mena de programes dels mitjans de comunicació del Règim. Ahir ho van tornar a veure. Convèncer que són culpables, que existeix un clima de crispació, de divisió, de violència i aconseguir eliminar l’empatia envers els presos polítics amb la sentència, considerant-los com a justos culpables.

Poc abans de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, als laboratoris de les cavernes de l’Estat, s’hi cuinava la solució. Crear quelcom que servís d’excusa per judicialitzar el moviment independentista. Transformar un moviment pacífic i multitudinari en violent i minoritari. “La toga i la maça” per sentenciar un problema polític amb un exèrcit de fidels jutges i fiscals amb uns tribunals d’excepció fets a mida. El resultat del 20-S no deixa dubtes, de res serveix la veritat: violència explícita, alçament –no sabem si “armat”, recordin les armes abandonades a l’interior del vehicle obert de la Guàrdia Civil–, tumult... tot per justificar la rebel·lió i la sedició. Els Jordis esperen sentència per pujar damunt d’un vehicle per apaivagar els ànims d’una manifestació, per favor!

I ara, l’ofensiva políticojudicial irromp de nou, en el moment just i precís, perfectament calculat i mesurat i una altra vegada amb els CDR al centre de la diana. I no s’hi han posat per poca cosa. L'operació Judes ha encausat 9 detinguts per terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Ni més ni menys que 500 guàrdies civils per fer complir la interlocutòria de l’Audiència Nacional. Segons ha informat la Fiscalia, tenien la certesa que entre l’aniversari de l’1 d’octubre i l’anunci de la sentència contra el procés hi “podrien” haver accions violentes que “podrien” haver causat danys irreparables. Un escrit ple de condicionals i que, sota el meu criteri, no justifica les detencions. Bé, potser l’escrit no convenç, però segur que han trobat indicis que ho corroboren. La informació que tenim fins ara és la següent: la investigació ha durat més d’un any i mig amb seguiments, gravacions, intervencions telefòniques i escoltes. Les diverses entrades practicades, l’aprensió de diversa documentació, material informàtic i precursors per fabricar explosius: termita, pols de ferro, acetona i nitrat amònic, components que també es fan servir per fabricar focs d’artifici. I no ho dic amb frivolitat, justament perquè al local on es van localitzar és un lloc on, habitualment, es guarda material pirotècnic. No s’ha trobat amonal, amosal, goma 2... i una urna de l’1 d’octubre.

El vídeo que, immediatament, va penjar la Guàrdia Civil no deixa dubte que s’estaven preparant artefactes. Un taller casolà de reparació de vehicles transformat en un laboratori d’explosius. Els indicis que ho corroboren, una olla metàl·lica –com amb la que a casa cuinem les faves o el fricandó–, oli de motor, arena per extreure l’òxid dels cargols i un cubell amb uns elèctrodes per anoditzar l’alumini o per donar un nou acabat als metalls –així ho explicava algú a Twitter–.

És inevitable traçar el paral·lelisme entre els fets del 20-S i aquesta nova actuació. Un comú denominador existeix: el fiscal Miguel Ángel Carballo, el responsable de la investigació per sedició del 20-S i qui va demanar presó incondicional per l’activista Tamara Carrasco.

Recordin les detencions de la Tamara i l’Adrià Carrasco per terrorisme, tots dos casos han acabat arxivats per aquest delicte. L’Adrià continua exiliat a Bèlgica per uns fets que, finalment, van ser qualificats com a desordres públics. El cas de la Tamara és acollonant, imputada per terrorisme per un xiulet, unes màscares i unes pancartes.

Acusar de terrorisme a l’Estat li surt gratuït. Tenir un arsenal d’armes a casa amb la voluntat d’atemptar contra el president del Govern espanyol no és terrorisme a ulls de l’Audiència Nacional. Tenir pots de detergent Dixan o ser anarquista amb pots d’amoníac, sí.

L'operació Judes és el moviment de fitxa de l’Estat per associar els CDR i el moviment independentista amb la violència i el terrorisme. Si la violència no existeix, la fabriquen. L’Estat intenta construir un enemic a mida, equiparar el procés català amb el conflicte basc amb ETA.

El que em sembla una barbaritat i d’una enorme irresponsabilitat són les declaracions dels dirigents polítics de Cs i PP. Les de Lorena Roldán deixant entendre que  l’“apreteu!” del president Quim Torra als CDR significava “apreteu el detonador de l’explosiu”. O el tuit esborrat d’Alejandro Fernández on constatava que s’havien trobat bombes. I ja no entro en la interpretació dels mitjans de comunicació espanyols –ja saben per on vaig– perquè només els ha faltat dir que els temporitzadors ja estaven amb el compte enrere.

Aquest és el context i la realitat que vivim, un Estat on tenim presos polítics i exiliats processats pel delicte de rebel·lió sense violència, pel de sedició sense tumults i pel de terrorisme sense terroristes. No caiguem en la provocació, és el que voldrien. Necessiten “la violència” per justificar el seu pla. No els ho permetem.

La proposta política que demana l’independentisme a l’Estat és contestada amb més repressió, persecució i vulneració de drets fonamentals. Tinguem-ho clar, l’Estat juga i juga fort. I no oblidem que són molts els que pensen que “per damunt de la veritat hi ha la unitat d’Espanya”.

Ens volen atemorits, empetitits i amb por. La resposta ha de ser tot el contrari: ferma, col·lectiva, persistent i no violenta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat