La victòria política més gran a Europa acaba de tenir lloc al Consell d’Europa, magistralment conduïda per la senadora republicana Laura Castel. Ni el Govern de la Generalitat, ni per descomptat el Consell per la República no han pogut obtenir durant aquests anys cap victòria ni reconeixement similar que s’hi atansi.
Potser ara no som conscients del que significa aquest pronunciament del Consell d’Europa i probablement aquells que pretenen absurdament patrimonialitzar tot el que s’esdevé a Europa no ho voldran admetre. Però aquesta sí que és una victòria transcendent. Tant que no som capaços de copsar-ne l’abast.
La feina de formigueta, lluny dels flaixos, de la senadora de Tarragona és admirable i el resultat formidable. Quanta raó tenia Gabriel Rufián quan va incloure a la lletra petita de la negociació d’investidura amb el PSOE que ERC tingués un representant en aquest organisme. I esclar que el PSOE no ho volia i esclar que s’hi van resistir. Perquè intuïen el risc. I esclar que també Rufián va mantenir el torcebraç i que gràcies a la seva obstinació va ser possible colar un representant de l’independentisme dins aquest organisme on hi ha representats fins a 47 països, tots els de la Unió Europea més estats com Suïssa.
Sense l’acord d’investidura dels republicans amb el PSOE mai no s’hauria aconseguit aquesta resolució del Consell d’Europa. Tot té els seus pros i contres. Però qui no es mulla, no creua el riu. Hi ha vida més enllà del soroll i la crispació del Twitter i d’aquells que es piquen el pit com galls dindis des del sofà de casa mentre no fan ni deixen fer. Ni sumen ni sedueixen.
La feina sorda i constant és la que ens fa avançar i ens reporta satisfaccions i victòries, com la “doctrina Junqueras”, la resolució judicial que va procurar immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí
El sit & talk pren forma i, sobretot, s’omple de sentit. El desconcert s’apodera dels que acusaven de manera partidista Rufián i els republicans d’un fals “a canvi de res” i els deixa amb un bon pam de nas. D’aquí que no acabin de trobar el to: per un cantó demonitzen els indults ―que permetran que els seus propis companys siguin a casa amb les famílies― i a la vegada intenten atribuir-se’n matusserament el mèrit. Els mateixos que haguessin permès que Casado fos a Moncloa!
No són pas els focs d’artifici ni les paraules tan grandiloqüents com estèrils les que ens fan seguir endavant. La feina sorda i constant és la que ens fa avançar i ens reporta satisfaccions i victòries. Com la “doctrina Junqueras”, la resolució judicial que va procurar immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí. L’actitud la resum magistralment Raül Romeva en el seu llibre Esperança i llibertat quan ens diu: “Mirada llarga, mà estesa, verb serè i cap alt”. Llàstima que n’hi hagi que hagin substituït les sàvies receptes de Romeva per un "mirada curta, mà tancada, verb crispat i cap altiu".
Seguim i seguirem, immensament satisfets de veure alhora com els presos polítics trepitgen el carrer i tornen a casa seva. Una altra alegria a celebrar, malgrat que n’hi hagi que responguin amb desdeny o visiblement incòmodes. La majoria, però, somriurem, un somriure immens que repetirem cada cop que en tinguem un motiu.
Moltes gràcies, Laura.