Ja m’agradaria que els comuns tinguessin a Catalunya polítics de la talla de Pablo Iglesias. Si fos així, el front ampli que propugnen els republicans seria un fet, mal que pesi a alguns candidats de la dreta independentista com Joan Canadell. 

El món juntaire acull un perfil populista que, lluny d’ajudar a generar confiança i complicitats, ens empeny a un extrem en nom d’un maximalisme de tocar campanes. Fa més pel dret a decidir i per una solució democràtica un espanyol com Pablo Iglesias que tots els Canadells del món, que, d’altra banda, forcen l’independentisme al ridícul amb les seves sortides de to, les seves piulades compulsives que després esborren i el seu seguidisme d’una pseudohistòria que fa que mitjans que simpatitzen amb l’independentisme com el Financial Times es posin del revés.

El número tres de Laura Borràs va esborrar les piulades contra el projecte d’agenda nacional i sobre els nous horitzons socials que proposen els republicans. Piulades en contra de les línies mestres de transformació i de pas ferm per a una revolució social, verda, feminista i profundament democràtica. Sembla que la proposta republicana per un acord honest, sòlid i generós, un acord per una “via àmplia” per l'esquerra, per l'amnistia i l'autodeterminació, però també sumant a la CUP i als comuns, no entra dintre del seu marc mental dels compartiments estancs. Durant la campanya del 14-F Canadell ja va haver d'esborrar piulades. Tant les que havia fet quan Trump va guanyar les eleccions com alguna altra apel·lant al vot útil dels ultres del FNC.

Aferrats al com pitjor, millor el món juntaire insisteix a dinamitar tots els ponts amb els demòcrates espanyols i a aïllar l’independentisme

Iglesias ha estat capaç de dir en veu alta el que a Espanya és un anatema quan sosté que Puigdemont és un exiliat. Iglesias és l’enemic número u de la pitjor dretota espanyola. Ara, Iglesias novament hi ha tornat votant en contra del suplicatori al Parlament Europeu, votant en contra del suplicatori europeu contra Puigdemont, Ponsatí i Comín. Però, en canvi, el món de Junts ha estat incapaç de veure en la seva presència al Govern espanyol una oportunitat. Aferrats al com pitjor, millor el món juntaire insisteix a dinamitar tots els ponts amb els demòcrates espanyols i a aïllar l’independentisme. El món juntaire comet l’immens error d’exigir blancs o negres quan la vida és molt més complicada, mentre, en canvi, s’aferra a la sociovergència, que és el pitjor adversari de la Catalunya lliure.

Però és normal que siguin incapaços de veure que ens interessa més, malgrat tots els malgrats, un govern espanyol amb Pablo Iglesias que sense ell. Només cal veure com intenten també dinamitar la pluralitat de l’independentisme amb les seves exigències puristes. Com no han de voler refusar qualsevol acord amb els comuns amb aquesta manera de fer? L’actitud de Junts només facilita les coses als comuns. Quan als comuns caldria posar-los les coses ben difícils per dir que no i retratar la seva actitud connivent amb els socialistes. L’única manera de deixar en evidència que, dissortadament, els comuns poc o res tenen a veure amb Pablo Iglesias és, precisament, posant-los difícil que diguin que no a la seva participació en un ampli govern de consens que prioritza la reconstrucció econòmica i que impulsi grans consensos al voltant de l’amnistia i l’autodeterminació. 

A l’adversari l'hi hem de posar difícil i determinat independentisme els regala el discurs i els ho posa molt fàcil amb una actitud de suma zero que genera molt més rebuig que complicitats.