El 27 de gener de 1939, l’aviació feixista italiana bombardejava amb persistència i sense pietat la població de la Garriga (Vallès Oriental). Les corredisses dels civils per arribar al refugi antiaeri de l’estació no van evitar la quinzena de morts innocents. Una ingerència feixista, causa d’un intens dolor que s’ha perpetuat durant dècades. Ara és l’hora de recordar-ho.

Vuitanta anys després, aquest fred diumenge de gener quedava envaït per la tendra i incisiva veu de la cantautora Marina Rossell, qui amb la musicalitat de boniques paraules travessava els cors dels centenars de presents, com aquelles bombes que tantes i tantes vides van escapçar. La commemoració del 80è aniversari dels bombardejos a la població omplia la plaça de la Doma de garriguencs i garriguenques, autoritats, familiars i víctimes vingudes d’arreu, i feia que la plaça quedés petita.

La Garriga és l’exemple manifest de què significa el treball des del municipalisme per al foment de la recuperació i la divulgació de la memòria històrica.

Els testimonis colpidors dels Rovira, els Mateu i els Guasch, tres famílies que van perdre els seus éssers estimats als bombardejos, trencaven el silenci i la solemnitat de l’acte. Paraules de record, des de la màxima intimitat, que produïen un nus a la gola i l’inici de la llàgrima als ulls. “No tenim odi, però ni perdó, ni oblit”, l’afirmació contundent dels germans Guasch. Ells hi van perdre l’avi i dos germans.

La Doma acull l’església parroquial romànico-gòtica de Sant Esteve de la Garriga, la domeria i el cementiri vell. Un espai on l’any 2009 es localitzava i s’identificava una fossa comuna amb el nom de 67 persones, documentades, una per una, per l’historiador local Joan Garriga.

El 9 de desembre de 2014, la violència del temporal afectava de ple el Vallès Oriental: centenars d’arbres caiguts, el bloqueig ferroviari i la caiguda del xiprer centenari de la Doma, fet que feia aflorar les restes humanes enterrades sota la plaça, amb la presumpció inicial que pertanyien al període de la Guerra Civil.

L’esperança de recuperar de l’anonimat aquelles persones oblidades i trobar-los un destí quedava aturat per l’estudi arqueològic i antropològic: les restes corresponien al període comprès entre els segles XVIII i XIX. No va ser un derrota, va ser l’inici de l’evidència que calia treballar per la recuperació de la memòria i la lluita contra l’oblit.

L’Ajuntament de la Garriga va fer d’aquest greuge la seva lluita, i l’abril de 2016 es convertia en el primer consistori de Catalunya que costejava l’extracció de les mostres d’ADN dels seus conciutadans.

El conseller Raül Romeva traslladava aquesta demanda a l’àmbit institucional i, amb la creació del Projecte d’Identificació Genètica, agafava el relleu del treball ingent fet pels familiars de desapareguts i les entitats. Es tractava de solucionar des de l’àmbit públic allò que molts havien deixat amagat en un calaix, fent evident l’esperit d’un govern, amb el compromís que la recuperació i la identificació dels desapareguts és un deure i obligació per a un país.

La normalització de l’obertura de fosses hauria de ser un principi d’Estat de tot aquell que volgués semblar alguna cosa comparable al que s’anomena democràtic. Però, com sabem, la violació dels drets humans a l’Estat espanyol és l’esport que ha perdurat durant dècades, perpetuat pel franquisme amagat i que s’ha fet palès amb la inexistència del compromís per recuperar la memòria i la promoció de l’oblit.

Com diu el periodista Jordi Margarit a Rac1, “Catalunya, tu a la teva”. També el 27 de gener passat, el dia que es commemorava el 74è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau per l’exèrcit soviètic (Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust), la Generalitat de Catalunya continuava actuant com un veritable país, ara en mans de la consellera de Justícia, Ester Capella.

Al cementiri del Soleràs (Segrià), després de buidar la fossa més gran oberta fins ara a Catalunya, amb 146 esquelets, se celebrava l’acte d’entrega de les restes de quatre republicans a les seves famílies. Maria Teresa Mir, Ramón Jové i Leandro Preixens, veïns del Soleràs i morts el desembre de 1938 a causa dels bombardejos franquistes, ja reposen als nínxols familiars. I Josep Morales, veí de Vimbodí (Conca de Barberà), combatent republicà al front del Segre i també desaparegut el desembre de 1938, ja és en mans de la seva família. És la primera identificació genètica que es fa al banc d’ADN català i que ha permès tancar el cicle del dol a quatre famílies.

I aquest cas reafirma que mai s’ha de perdre l’esperança de recuperar els familiars desapareguts, el dret que té tota persona de donar sepultura als seus éssers estimats. Aquestes són les paraules que em repeteix, una i una altra vegada, la meva àvia Roser, qui espera la tornada a casa del seu pare, el Jaume Guinau, desaparegut a la batalla de l’Ebre. Però sembla que a l’Espanya dels ínclits socialistes dretanosos no hi ha ningú que entengui aquest dret tan bàsic de la condició humana.

Les polítiques públiques de memòria han de ser un pilar transversal per recuperar la identitat de Catalunya. I ara més que mai, a les portes del judici polític contra el poble de Catalunya. Els presidents Francesc Macià i Lluís Companys també van ser perseguits i processats per motius polítics. El president Companys va pagar amb la vida la defensa del seu anhel.

Però no oblidem, com he dit tantes i tantes vegades, que l’èxit de les polítiques de memòria democràtiques rau en la col·laboració i la cooperació entre els diferents actors, des de l’Administració local, les entitats i la ciutadania, fins a l’indispensable coneixement i experiència dels experts professionals d’aquest país. Si no és així, el resultat serà cometre els eterns errors del passat.

Mentrestant, la lletra de la cançó Paisatge de l’Ebre de la cantautora Teresa Rebull ens recorda que les sabates d'en Jaume esperen en una cova de la serra de Pàndols. Ben bé podrien ser les del meu besavi. No perdrem mai l’esperança de recuperar-lo!