“Tampoc tinc cap ambició de tornar a l’arena política, ni electoral ni institucional”. “La resposta —a si tornarà a la primera línia de la política— ara és no”, però “la vida canvia molt i no sé què passarà en el futur, tot està obert”. Les dues frases són d’Artur Mas. Entre l’una i l’altra hi ha gairebé dos anys de diferència —vint-i-tres mesos justos— i totes dues corresponen a entrevistes publicades a La Vanguardia, la primera el 24 de gener del 2022, la segona el 24 de desembre del 2023. A la primera tancava la porta del retorn a la política activa, a la segona la deixa oberta. Una subtil diferència que, tractant-se de qui es tracta, pot voler dir moltes coses.

Després de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i a una distància considerable, Artur Mas és probablement el president de la Generalitat de l’etapa contemporània que, juntament amb Carles Puigdemont, millor ha connectat amb la gent, tot i un començament complicat i gens falaguer per la imatge encarcarada i distant que transmetia. Però com a persona llesta i polític hàbil que és s’ha acabat guanyant un lloc a l’escena política de Catalunya que, ara com ara, no està disposat a perdre. Com a expresident no ha tingut el costum d’interferir en el dia a dia dels seus successors, però tampoc no s’ha sabut quedar callat i no s’ha estat d’intervenir en la vida pública sempre que li ha semblat. A falta d’un balanç global, de moment serà recordat com el president de les retallades, a mans del que havia de ser el govern dels millors, que va acabar llençat a la paperera de la història per la CUP.

Un cop arribat per fi a la presidència de la Generalitat, a finals del 2010 després d’una llarga travessia del desert, li va tocar gestionar la penúria d’unes finances públiques afectades per la màniga ampla amb què s’havien administrat fins llavors malgrat la crisi del 2008 i aplicar unes mesures d’austeritat draconianes que van deixar tocats sectors claus com el sanitari i l’educatiu, que encara ara no se n’han refet. Va ser la prova de la malastrugança que, segons alguns, ha perseguit sempre la seva carrera política. Una vegada al poder, aviat es va oblidar de l’esperit de la protesta del 10 de juliol a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que escapçava l’Estatut a la qual tant havia apel·lat durant la campanya electoral —la primera en què es va cridar massivament a favor de la independència— i es va fixar com a objectiu de la legislatura la consecució de l’anomenat pacte fiscal, un sistema de finançament a l’estil del concert econòmic del País Basc, i no es va cansar de demanar que la ciutadania el defensés al carrer. La resposta la va tenir a la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 també a Barcelona, en què la gent va clamar no pel pacte fiscal, sinó altra volta per la independència, amb pancartes dirigides a Artur Mas en què així li ho explicitaven.  

Que faci el que hagi de fer, però aquesta vegada sense fer-se passar pel que no és, i que no esperi, en tot cas, que la bossa abstencionista de l’independentisme li faci confiança

Astut com és, va córrer a posar-se al capdavant d’aquest inesperat moviment independentista. No per convicció, per necessitat, per evitar que li passés per sobre i amb la intenció de controlar-lo i guiar-lo al seu terreny. Però no se’n va sortir. En comptes de refredar-lo, no li va quedar més remei que continuar endavant i cada cop la bola es feia més grossa. Ell prou que demanava gràficament a la gent que no l’empenyessin per darrere, sinó que es posessin al seu costat i anessin al seu pas, perquè si no el farien caure, però no li van fer cas. I així fins que, després de l’invent fallit de Junts pel Sí (JxSí), la coalició entre CDC i ERC per a les eleccions catalanes del setembre del 2015 que es va quedar molt lluny de la majoria absoluta, a començament del 2016 la CUP el va enviar a casa molt abans del que ell tenia previst. Aquell mateix any va pilotar la refundació de CDC, que el temps ha demostrat que va ser un altre error i un autèntic fracàs —atribuïbles en exclusiva a la seva persona per la voluntat de desmarcar-se de la confessió de Jordi Pujol que havia tingut diners ocults irregularment a Andorra —, com ho certifica el fet que l’hereu, el PDeCAT, ha hagut de plegar veles set anys després de constituir-se per falta de parroquians.

Després de tot plegat, ara ve a reconèixer el que sempre havia sigut obvi, que va ser un independentista de circumstàncies. Però s’equivoca quan atribueix a la gent, a la falta de suport popular, que en aquests moments el projecte independentista no tingui les condicions per tirar endavant. La responsabilitat que això sigui així és dels partits —JxCat, ERC i la CUP—, que mai tampoc no havien estat independentistes de veritat i que després del fiasco de l’octubre del 2017 —la pantomima de les declaracions d’independència del 10 i el 27— van retornar a l’autonomisme de tota la vida. És llavors, no ara, que es va acabar el procés català. I es torna a equivocar quan augura que si aquests mateixos partits no treuen majoria a les pròximes eleccions catalanes, a començament del 2025, serà perquè els catalans voldran que el projecte independentista quedi aparcat. Al contrari, són els partits els que fa temps que hi han renunciat i els que han dut un gruix important d’electors a deixar-los de votar —a abstenir-se— precisament perquè no són independentistes i, per tant, no els representen. No s’ha de confondre la davallada d’ERC, JxCat i la CUP amb la davallada del suport a la independència, i ell expressament ho fa.

Que està bé que ara JxCat negociï amb el PSOE, que el gran tema polític entre Catalunya i Espanya torni a ser, més de deu anys més tard, el pacte fiscal, que el més important sigui ressuscitar conceptes com el d’aprofitar la força dels partits catalans a Madrid, i que ell vulgui tornar a la primera línia de la política per liderar tot això, endavant. Que faci el que hagi de fer, però aquesta vegada sense fer-se passar pel que no és, i que no esperi, en tot cas, que la bossa abstencionista de l’independentisme li faci confiança. I lògicament, si ho fa, ho farà en nom de JxCat, que, encara que sigui amb retard, ha acabat heretant, per bé i per mal, el llegat de CDC, que en part és també el llegat de Jordi Pujol i del mateix Artur Mas.

Si finalment es decideix, sobretot si la caverna espanyola se surt amb la seva de no deixar que Carles Puigdemont es beneficiï de l’aplicació de la llei d’amnistia, el gener del 2025 farà 69 anys. Una edat que no ha de ser obstacle per anar a unes eleccions després que altres candidats l’hagin superada a bastament: Xavier Trias es va presentar a les municipals del 2023 a Barcelona a punt de fer-ne 77 i Ernest Maragall ho va fer amb 80, i Joe Biden ara en té 81 i vol tornar a concórrer a la cursa presidencial dels Estats Units d’enguany. El principal handicap serà fer front a la dita que segones parts mai no són bones.