O també es podria anomenar l’efecte Ozempic. Que no és el mateix que el glow up de quan et divorcies i tornes a estar al mercat (de la carn). Aquest corrent estètic de cossos esquelètics no només ha succeït a la 79a edició del Festival de Cinema de Cannes, sinó també a altres catifes vermelles on els referents de bellesa tornen a ser un cànon extremament prim. Un perill de salut pública en general, i per als joves en particulars, sumat al fet que per a tothom és època de l’operació biquini. I no tenir tanta roba per tapar-nos ens converteix en més sensibles a assenyalar els defectes, sota la dictadura de tenir un cos perfecte. En llocs molt pijos hi ha menús reduïts per als que prenen aquesta mena de medicació que et fa perdre la gana. Hauríem de tornar a recordar-nos que també és lícit tenir les cames més gruixudes, certa panxeta o els braços més amples, de la mateixa manera que s’accepta que hi ha gent més alta o més baixa. És graciós veure que la pel·lícula que va protagonitzar i ressuscitar Demi Moore fa un parell d’anys està catalogada com a cine de terror i està més en voga que mai. Sí, sembla que la realitat ha superat la ficció i que la "substància" ha conquerit l’actriu. Malgrat que oblidem que la seva presència en aquesta edició de Cannes és com a jurat. Un altre cop, el físic s’ha menjat la professionalitat de la dona. Quina casualitat! Hi ha qui veu en aquest film una crítica a l’obsessió pel culte al cos, però jo crec que va molt més enllà. A través de la vida d’Elisabeth Sparkle, la directora ens mostra una societat profundament marcada per la mirada externa, per l’exigència constant de complaure i encaixar dins d’uns paràmetres tècnicament impossibles.
El que va començar als Oscars ja s’ha traslladat a les festes franceses. Ens volen primes, així no pensem gaire, esgotades per a lluitar pels nostres drets. Tradwives de la vida, estil Melania, amb cabells llargs i talons alts, per fer bonic com un gerro. Ningú no jutja John Travolta quan recull el premi honorífic i tots jutgem la prota d’Una proposició indecent. Una dona que, per cert, s’ha atrevit a portar tota mena de cabells, fins i tot rapat, com a la tinent O’Neil, i que actualment porta una cabellera al pur estil Rapunzel. L’amor a primesa vista (o visa) no és el de debò. Els homes i les dones hi apareixen retratats de manera molt diferent, i això no és casual. Dones empeses a competir entre elles, a perseguir una perfecció inexistent i a convertir-se en objectes de consum visual. Aquesta diferència no només construeix el relat, sinó que també funciona com una denúncia del sistema que sosté aquestes dinàmiques. Els homes aprenen a mirar; les dones, a ser mirades. Aquesta necessitat constant de validació exterior acaba definint la identitat i condemna a viure en una insatisfacció permanent. Elisabeth no és només una actriu en decadència: és el reflex d’una societat que associa el valor personal amb la joventut. El missatge final és profundament incòmode, perquè ens obliga a mirar-nos al mirall. Un mirall que ara s’ha convertit en el ChatGPT. Fa que ens preguntem fins a quin punt la nostra identitat depèn de la mirada dels altres. La substància no és només una història sobre la decadència física; és una reflexió sobre la por de deixar de ser visibles.
Les persones cerquem constantment fórmules per millorar, rejovenir o transformar-nos, com si mai fóssim suficients tal com som
A veure si em compres aquesta teoria. Els guapos, amb l’edat, van a pitjor. Em diràs que amb els homes és diferent, que com més grans, més atractius —com passa amb els cabells blancs—, però et diré un gran secret que sé de segur que sabràs aprofitar. Els guapos no s’esforcen. Els que no entraven dins dels cànons de bellesa estàndard de la joventut, amb els temps, perquè han après a desenvolupar més les habilitats socials i amatòries, es tornen infinitament més desitjables que els que sempre han estat atractius. Perquè és veritat que la natura tendeix a igualar les coses. Els meus pitjors amants han estat, amb diferència, els més sex symbols, fixa’t tu la contradicció! De les guapes ho desconec, però segur que se senten insegures per allò que no arriba al 10 sobre 10. "La síndrome de la impostora" sempre ho és més per part d’ella que no pas d’ell. Sobre les dones, quan envellim, se'n fa tant de negoci que fins i tot em canso d’explicar-ho. "Després de la menopausa sou invisibles", em diu un señoro. Em tapo les orelles, com quan era petita i sonava la cançó de Thriller i tenia por perquè em recordava el videoclip. Penso que no sap que encara tenim el nostre públic, a part de redescobrir una possible bisexualitat. Soc jo o només em surten entrenaments de força i teràpies hormonals? Dels anuncis de compreses he passat als dels predictors i ara als de menopausa amb el que ha durat la postpandèmia. I això que encara no soc una actriu sexagenària! Perquè la pel·lícula La substància tracta de la por al pas del temps.
Vivim en una època marcada per les comparacions constants, per les xarxes socials i per la necessitat de mostrar una versió idealitzada de nosaltres mateixos. Ja no ens relacionem de manera espontània; sovint, abans de fer qualsevol pas, busquem la resposta ràpida a la pantalla. Fins i tot per a qüestions íntimes o emocionals, sembla que necessitem que algú —o alguna cosa— ens digui què hem de sentir i com hem d’actuar. Entre altres coses que ens fa vergonya admetre, més enllà que tenim grans i arrugues alhora. O de la barba que ens comença a sortir i quan estàs en una reunió només penses a anar a buscar les pinces per treure’t aquell pèl dur, que resulta que ja és blanc i que no veus sense les ulleres de prop. Aquell mateix moment en què necessites lubricant per tenir relacions sexuals i que prefereixes una classe de ioga que una nit de festa. Som les mateixes que tenim por que la ceba o l’allioli se’ns repeteixi. Que ens anestesiem del que ens preocupa fent scroll amb una copeta de vi. El consumisme emocional i a la dependència tecnològica, un cupatge que és la banda sonora d’una generació. Les persones cerquem constantment fórmules per millorar, rejovenir o transformar-nos, com si mai fóssim suficients tal com som. Aquesta obsessió per la perfecció crea individus insegurs, atrapats en una lluita contínua contra el temps i contra ells mateixos. Com una espècie de mutilació de la identitat per encaixar. Perquè preferim les mentides piadoses d'"estàs igual" al "que guapa, que t’has aprimat?". La tristesa d’Inside Out —tal com es mostra a la pel·li de Disney, que no és vintage (data del 2015)— és baixeta, grassoneta, rodoneta, poc destra, amb ulleres i blava. L’alegria és esvelta, prima, allargada, bonica i distingida. Sembla que estiguem lluny d’aquelles princeses que eren òrfenes i no tenien amigues. I no és veritat; poc ha canviat el conte en aquesta calorosa primavera del 2026.