Quan Marina Geli se’n va anar del PSC, jo tenia 16 anys. Quan Quim Nadal va deixar de ser diputat al Parlament, 14. Ara en tinc 24 i, si dono un cop d’ull per mirar d’entendre’n l’actualitat política, Quim Nadal i Marina Geli són al centre del pastís com si mai no n’haguessin marxat. Aquest dimarts, es publicava aquí una entrevista a l’exconsellera en què Geli semblava anhelar un retorn a la unitat que va exemplificar Junts pel Sí —de portes enfora— i brandava aquesta bandera com si en ella mateixa fos la clau per a resoldre-ho tot. Abans-d'ahir, Nadal explicava sense gaires embuts que ell aposta per retornar a les essències de l’Estatut del 2006 sense la retallada del Tribunal Constitucional per construir “un autogovern sòlid”. És d'agrair, si més no, que algú parli clar. A més a més, i si tot va per on sembla, Xavier Trias serà el candidat de Junts a Barcelona.

Catalunya torna a l'ordre anterior al 2017 i sembla que busca fer-ho a través dels qui en aquell moment el van encarnar: Nadal, Campuzano, Trias…

A pas de bou, Catalunya torna a l'ordre anterior al 2017 i sembla que busca fer-ho a través dels qui en aquell moment el van encarnar, es diguessin o no independentistes. No cal ser el més llest de la classe per intuir que tot es reubica sobre la idea que el que va passar l'any disset va ser un fracàs i que ja no en queda res per aprofitar. Amb els presos alliberats i els exiliats tornant amb comptagotes, s’ha exhaurit el capital polític que se'n podia extreure amb finalitat electoral —en forma de xantatge emocional—. La classe política malda per cloure un episodi, vist ara com un deliri, com qui prova de tancar una maleta massa plena. L'estratègia és recuperar el capital humà que semblava amortitzat pels anys i els dies històrics i recol·locar-lo al centre del debat aprofitant la manera com ens funciona el cervell als ciutadans: pensant que tot allò que és passat era millor. És amb aquesta promesa de retorn a la seriositat amb què provaran de guanyar-se de nou la confiança dels qui han vist convertits els anhels en una vergonya aliena permanent arran d’un procés de degradació que sembla infinit.

La hipoteca d’aquest retorn al passat ens la cobraran en forma d’autoestima. Rebaixar el llistó fins al punt en què el record funciona políticament no és gratis, però. Si la representació és important, també ho és aquí. Es fa difícil pensar que en aquest retrocés no hi ha la voluntat implícita de fer-nos creure que no mereixem una classe política disposada a fer les coses fins al final. I la certesa que ho acceptarem per culpar-nos d’haver confiat en qui sentim que ens ha enganyat. En el nostre ego ferit hi ha la fórmula per forçar-nos al perdó. O a l’oblit. Joaquim Nadal, Xavier Trias o Carles Campuzano ho tenen fàcil perquè les circumstàncies ens han posat al lloc perfecte on qualsevol proposta conservadora en l’eix nacional ens sembli una garantia per evitar el trauma.

En aquest retrocés hi ha la voluntat implícita de fer-nos creure que no mereixem una classe política disposada a fer les coses fins al final

Aquest és el llegat del procés. Ressuscitar els morts és la manera de recordar-nos que ens tenen exactament on ens volen. I no em refereixo a Espanya. Que els partits s'atreveixin a apostar per figures que no carreguen amb la solfa del referèndum i la DUI perquè són d’abans és la mostra que ho consideren episodis esgotats. Dels fitxatges no en volen només el nom per l’aparador, també en volen la seva capacitat d'adaptar tots i cadascun dels debats del país a un marc on el conflicte nacional s’esmenta anecdòticament, per recordar que ets dels qui lluita per sobreviure i no per vèncer.