A segons qui li deu semblar gros que la meva generació expliqui que es va polititzar amb el procés. Per escriure amb propietat sobre la dèria independentista de donar al dèficit fiscal més capacitat de convicció de la que té, he hagut de recórrer a un article de novembre del 2010. Quan tenia dotze anys, La Vanguardia va publicar "Un mal negocio", una peça signada per David García que llista els greuges econòmics persistents de l’estat espanyol amb Catalunya. El diari ha despenjat el text, però encara es pot llegir aquí i aquí. Llavors em va semblar un argumentari magistral, una caixa d'eines magnífica per justificar que, sigui quina sigui la teva adscripció nacional, si t’importa el teu benestar, la independència ha de ser la teva opció. Avui, la segona frase ja m’ha semblat categòricament nefasta: “Si deixem les raons identitàries de banda i ens centrem en el dia a dia, ¿qui pot defensar l’espoli que pateixen tots els catalans, independentment de si se senten espanyols o catalans?”.

Avui, igual que fa catorze anys, no n’hi ha prou amb la promesa de beneficis materials per plegar a la catalanitat l’adscripció nacional d’un espanyol convençut

Els catalans no ens podem permetre el luxe de deixar les raons identitàries de banda perquè, si patim espoli és, precisament, perquè som catalans. Si ens centrem en el dia a dia, els problemes que arrossega Catalunya dins l’estat espanyol tenen el seu nucli en la catalanitat. “Qui vol, malgrat ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.0000.0000 d’euros, essent així la regió del món que pateix més dèficit? ¿Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?”, es pregunta García. La resposta és que sí. Avui, igual que fa catorze anys, no n’hi ha prou amb la promesa de beneficis materials per plegar a la catalanitat l’adscripció nacional d’un espanyol convençut. Una mostra en són les declaracions del cineasta Benito Zambrano sobre la immigració andalusa i extremenya: un augment de la qualitat de vida no és directament proporcional a un augment de les simpaties per la catalanitat. Ni tan sols és inversament proporcional al nivell de catalanofòbia. 

La diferència entre la manera com els espanyols administren la seva identitat i com els catalans administrem la nostra rau en el fet que l’espanyolitat no es pot comprar, perquè no està en venda

La diferència entre la manera com els espanyols administren la seva identitat i com els catalans administrem la nostra rau en el fet que l’espanyolitat no es pot comprar, perquè no està en venda. La catalanitat, en canvi, està sempre disposada a relegar-se a un segon pla davant la possibilitat —en termes instrumentals— d’una millora de les seves condicions. Però una identitat és més que el fet o la promesa d’un benestar econòmic, malgrat que aquest no hi treballi en contra. Hi rema a favor, però no n’hi ha mai prou. Per qüestionar el nucli cultural i espiritual on orbita la nacionalitat espanyola, doncs, cal fer propostes des del nucli cultural i espiritual de la identitat catalana. Dit planerament: cal ser nacionalista i cal ser prou valent per a reconèixer-s’hi i acceptar-ne les conseqüències.

Els arguments desnacionalitzats són el cavall de Troia de l'independentisme submís. Ja ho eren el 2010, quan alguns es pensaven que les raons econòmiques podien passar per sobre de les identitàries

Aquests dies, amb l’avinentesa de la conversa sobre els pressupostos, tant ERC com Junts han conduït el replegament argumental iniciat el 2017 cap a la protesta contra el dèficit fiscal. No és en va: aquests puntals els permeten mantenir el to de disputa amb l’Estat amb la voluntat d’amagar que, des de l’autonomia, no tenen les eines per forçar cap canvi substancial al respecte. Tampoc no tenen la voluntat de forçar els límits de l’autonomia o de qüestionar-los de facto per assolir el que se’ls disputa. La protesta, doncs, els serveix altra vegada per emmascarar mediocritats i derrotismes i per mantenir-se en un espai discursiu segur, sense ultrapassar els límits que imposa l’Estat.

Aquests puntals els permeten mantenir el to de disputa amb l’Estat amb la voluntat d’amagar que, des de l’autonomia, no tenen les eines per forçar cap canvi substancial

Els arguments desnacionalitzats són el cavall de Troia de l'independentisme submís. Ja ho eren l’any 2010, quan ingènuament alguns es pensaven que les raons econòmiques podien passar per sobre de les identitàries. Ho són encara avui, quan la reculada de la classe política catalana l’obliga a tornar a la línia de sortida. Ho són perquè expliquen superficialment els problemes que fan fons en la identitat de la qual procuren fugir. També ho són perquè només ataquen superficialment els fonaments de l’adscripció nacional espanyola. No assoleixen l’objectiu aglutinador de masses que diuen tenir per funció i expliquen als catalans que n’hi ha prou amb concessions espanyoles per assegurar la supervivència de la nació. Són arguments parcials que, si no s’aterren, són una trampa. Que Pere Aragonès es pugui posar el dèficit fiscal a la boca l’any 2024 és la mostra fefaent que són poc més que anestèsia.