L’esquerra espanyola necessita ressignificar els símbols perquè entén sobre què s’han alçat aquests símbols. En comptes de tenir una relació honesta amb la història de la nació de què formen part —la castellana, que es fa dir espanyola—, en comptes de conservar una mirada crítica amb segons quins episodis, l’esquerra vol participar en el mateix orgull nacional desacomplexat amb què la dreta branda el seu nacionalisme. I com que no pot enorgullir-se —com sí que, implícitament o explícita, ho fa la dreta— de la colonització, ni de la dictadura de Primo de Rivera, ni dels quaranta anys de franquisme de què els nostres pares i avis encara conserven records ben frescos, trien ressignificar-ho —que, en el fons, és esborrar-ho—, perquè el seu nacionalisme sigui moralment acceptable des de la posició de l’eix social que diuen defensar.
Aquest exercici, però, acaba generant una paradoxa: el seu revisionisme adulterat esborra la repressió que al llarg dels segles ha exercit l’Estat espanyol sobre determinats col·lectius. Escric que genera una paradoxa perquè es tracta de col·lectius que l’esquerra contemporània diu representar i vetllar. De fet, tot sovint, aquesta repressió s’ha exercit sobre l’esquerra espanyola en qüestió. Però com que una part de l’esquerra contemporània es valida a si mateixa exclusivament des de la moral, en comptes d’assumir que tots els estats s’alcen sobre injustícies, i sobre guerres, i sobre l’opressió de determinats col·lectius o determinades nacions i, en general, sobre esdeveniments que, amb el comú de valors actual, a molts els semblarien condemnables, en comptes d’assumir que són espanyols i que volen continuar sent-ho malgrat que Espanya no encarni cap ideal moral, treballen deshonestament perquè ho sembli.
En realitat, però, ningú basa el seu sentit de pertinença en la puresa moral de la nació de què se sent part —bé, la classe política catalana l’empra per a evitar entomar el conflicte ètnic frontalment, però això són figues d’un altre paner. O ningú no la basa del tot en això. Em refereixo al fet que és difícil que un nen alemany deixi de sentir-se alemany en pair la primera part del segle XX. Igual que és difícil que un espanyol a Catalunya deixi de ser un espanyol a Catalunya perquè la repressió franquista, o la repressió arran del Primer d’Octubre, li sembli intolerable. Malauradament, la classe política independentista s’ha volgut creure que l’adscripció nacional dels espanyols funciona en aquests termes, o únicament en aquests termes. La realitat, però, és molt més tossuda. I els espanyols, també.
Ningú no basa el seu sentit de pertinença en la puresa moral de la nació de què se sent part, però és curiós com, sovint, n’hi ha prou amb esmentar determinats esdeveniments perquè els catalans assumim, amb vergonya i deshonor, que el que som no mereix ser defensat
Aleshores, si ningú basa el seu sentit de pertinença en la puresa moral de la nació de què se sent part, quin és l’objectiu de l’esquerra espanyola quan fa radicar el seu nacionalisme espanyol en la possibilitat de ressignificar símbols? Quin és l’objectiu de treballar perquè Espanya encarni, o com a mínim sembli, un ideal moral? Redundantment, és el nacionalisme espanyol en ell mateix. Perquè els estalvia l’autocrítica i les contradiccions, evidentment. Però també perquè els permet erigir-se per sobre de les nacions que tenen dominades. Quan els espanyols d’esquerres pretenen ressignificar l’espanyolitat, no ho fan perquè els calgui fer-se-la seva: ja ho és. Ho fan perquè tu, català —o gallec, o basc—, pertinent a una nació que també té les seves cosetes, i que té una relació anòmala amb la seva història perquè és una nació minoritzada, justifiquis la posició subalterna que se t'atorga.
El pitjor que ha fet mai l’Estat espanyol es pot ressignificar; el pitjor que han fet mai els catalans els defineix i va indestriablement lligat a la catalanitat. Ningú basa el seu sentit de pertinença en la puresa moral de la nació de què se sent part, però és curiós com, sovint, n’hi ha prou amb esmentar determinats esdeveniments perquè els catalans assumim, amb vergonya i deshonor, que el que som no mereix ser defensat. I és igualment curiós com, sovint, n'hi ha prou d'esmentar determinats esdeveniments perquè els espanyols d'esquerres et convencin que tot pot ser reformat i ressignificat.