Tàcit va expressar la idea per primera vegada el 98 dC en el seu llibre Agrícola, en què intentava reivindicar l’honor del famós general Gneu Juli Agrícola, que havia patit una forta derrota a les campanyes romanes a la Britània i havia caigut en el deshonor. Segles després, Galeazzo Ciano, marit de la filla gran de Mussolini i un dels líders del feixisme italià, la va formular en els termes que ara es coneixen, quan Itàlia patia severes derrotes en la Segona Guerra Mundial. Però va ser John F. Kennedy qui la va popularitzar el 1961 després del fracàs de la invasió de Badia de Cochinos. En tots aquests casos, la frase "la victòria té cent pares, però la derrota és orfe" posava l’accent en l’orfandat del fracàs; i en general, és en aquest sentit que es fa servir. Però, si és comuna l’orfandat de la derrota, ho és encara més l’apropiació massiva de la victòria, davant la qual s’amunteguen corrues d’adossats, passavolants i aprofitats, àvids del seu bocí de glòria. És el que passa aquests dies arran de la gran victòria que han representat les dues sentències del TJUE, la importància de les quals culmina uns llargs processos de victòries judicials internacionals per part de l’independentisme.
No deixa de ser un espectacle dantesc veure com personatges que fins fa dos dies no només estaven en contra de l’amnistia, sinó que es vantaven de ser els que portarien emmanillat al president Puigdemont, ara se n'atorguin el triomf. En Pedro Sánchez n’és l’exemple més paradigmàtic: va acabar acceptant l’amnistia, tot i estar-ne en contra, perquè era més forta la seva fal·lera de ser president que les seves pròpies opinions, i tot i així, ha fet tot el que ha pogut per retardar-ho anys, via Constitucional del Conde-Pumpido. Com bé ha explicat Gonzalo Boye a bastament, no hi havia cap motiu jurídic raonable per no haver aplicat l’amnistia a tots els represaliats una vegada va ser avalada. Però Sánchez no volia alterar la "calma" de l’enterrador Illa, i no volia ser qui gestionés el retorn de Puigdemont. I així han tingut més d’un centenar de persones sense gaudir dels seus drets; exemple de les necessitats polítiques de la Moncloa.
Que ara surtin els socialistes en tromba traient pit per l’amnistia és un espectacle gegantí d’hipocresia i cinisme
Que ara surtin els socialistes en tromba traient pit per l’amnistia és un espectacle gegantí d’hipocresia i cinisme. Especialment, si ho fa Salvador Illa, que, fins molt poc abans de l’acord d’investidura, es presentava totalment contrari a l’amnistia. Aquests dies hem pogut gaudir d’aquest cinisme escoltant en bucle, a les xarxes, les seves memorables declaracions. Però no només per la banda socialista, perquè l’amnistia tal com s’ha aconseguit també va patir durament el foc amic, fins al punt que en els moments més crítics, quan es volia signar una amnistia que deixava fora molts dels represaliats, entre ells els CDR, Junts —i el seu advocat Boye— es van quedar totalment sols i varen haver d’aguantar retrets, pressions i atacs d’ERC i d’altres de la seva colla. I és aquí on la victòria no té cent pares, sinó molt pocs i molt concrets, perquè s’ha arribat a aquest triomf inapel·lable de l’independentisme fonamentalment per tres motius. Primer, perquè Puigdemont s’ha mantingut a l’exili durant nou anys, amb tota la duresa (i la solitud) que viure tant de temps fora de casa representa. El segon motiu ha estat la resiliència de la gent de Junts, que, malgrat les incomprensions i els atacs, s’han mantingut en l’estratègia de no cedir davant la poderosa maquinària del poder espanyol. I el tercer és, noblesa obliga, el paper de l’advocat Gonzalo Boye, l’home que ha dissenyat l’estratègia judicial guanyadora, el que va impedir els paranys dels primers redactats de l’amnistia (que haurien deixat molta gent fora) i qui en tot moment ha estructurat la intel·ligent narrativa jurídica que ha permès que Puigdemont guanyés Llarena i companyia a Alemanya, a Bèlgica, a Itàlia i, finalment, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquests en són els pares, i no els que ara intenten vendre com un mèrit una amnistia que no volien, que havien combatut fins al darrer moment, que havien intentat omplir de paranys i que finalment han endarrerit tot el que han pogut. Ni aquests ni els de la "nostra banda" que pressionaven perquè Puigdemont cedís; ni ells mereixen ara apuntar-se a la victòria. Ha guanyat l’independentisme, però ho ha fet perquè una part d’ell ha resistit, no s’ha venut i no s’ha rendit.