Tot el que passa a la política sembla molt pensat per dissimular que l'única base existencial de la nació espanyola és la monarquia. Vist amb perspectiva, Pedro Sánchez és la continuació del populisme que es va posar en marxa en l'època daurada del règim del 78, quan Felip VI es va casar amb la reina Letícia. Deixant de banda el possible enfigament de l'aleshores príncep per la noia plebea, la Corona va veure una oportunitat, en aquell casament: primer per tancar la Transició fent oblidar el seu passat autoritari i, segon, per deslliurar-se de la pressió que les elits de Madrid feien per posar la Corona al servei de les seves dèries centralistes. 

La boda va tenir efectes modestos i la monarquia va navegar el procés català com va poder. Tot i l’abdicació del rei Joan Carles, la Corona va perdre el poc vernís popular que li quedava el 2017, quan Felip VI es va posar del costat dels poders durs de Madrid per neutralitzar els efectes polítics de l'1 d'octubre. Si el rei no hagués perdut la cara, Sánchez no hauria arribat a ser mai president del govern espanyol i el PSOE hauria estat liquidat per Ciutadans i Podemos. Val la pena recordar que Sánchez era el polític més menyspreat de tot l'estol de dirigents joves que l'Estat va promocionar per combatre les dinàmiques democratitzadores del procés.

Des que va caure l'Antic Règim, la monarquia espanyola ha viscut a mercè de les comèdies que Madrid orquestra per mantenir els catalans a ratlla. Abans d’aquesta crisi, Catalunya ja va tenir un paper central en les dues caigudes dels Borbons i en les posteriors restauracions. Tant Isabel II com Alfons XIII van caure quan la força política de Catalunya va desbordar la polarització dels discursos del món madrileny. El problema no és que Catalunya sigui republicana, sinó que la monarquia va fer la nació espanyola sobre l'exclusió de Catalunya i la catalanitat, i no sap com superar aquest pecat d’origen.  

Amb el clima bèl·lic que hi ha al món, Catalunya fa bé de no moure’s gaire, i de deixar que els genis de la propaganda es vagin escanyant amb la seva pròpia corda

Ara la Corona ha tornat a caure presonera de les comèdies polaritzades que Madrid orquestra per no perdre el control del Principat. Tant se val que el PP demani d'il·legalitzar els partits independentistes perquè la independència ja ha estat prohibida pel mateix rei i pels socialistes. L'important és què passarà amb el buit de legitimitat que la falsa polarització de la política produirà a llarg termini. Les dues restauracions borbòniques es van fer comprant les elits catalanes després d'una repressió violenta. El general Prim va ser assassinat després d'haver bombardejat Barcelona; Cambó va morir en circumstàncies estranyes després d'haver finançat l'exèrcit feixista que va guanyar la Guerra Civil i va tutelar la restauració de la corona.

L'element més important del discurs que el rei Felip va fer aquest Nadal era la fotografia de la princesa Elionor que lluïa al seu despatx. Al rei només li interessa assegurar la successió, és a dir, deixar la corona a la seva filla. Si Felip VI s'ha lligat a la sort de la Constitució és perquè no hi ha cap altre símbol disponible per dissimular que l’anomenat poble espanyol és una creació de la Corona i del seu exèrcit, no pas el fruit de cap procés històric on el poble hagi tingut protagonisme. La famosa guerra d’independència contra Napoleó va acabar amb la tornada de Ferran VII. El trencament definitiu amb l’antic règim va venir d’una revolució liberal liderada per Catalunya; primer en forma de monarquia italiana i després en forma de república. 

Com sempre, doncs, els polítics catalans se sumen a les anomenades forces progressistes per impotència, perquè creuen que l’única manera que tenen de pressionar el rei és amb l’amenaça de destronar-lo. Com sempre, també, el rei es defensa lligant-se a institucions i lleis caduques que deixen el seu futur en mans dels sectors més reaccionaris de Madrid. Mentrestant, els catalans, repartits per tota l’antiga Corona d’Aragó, s'allunyen de les institucions per protegir-se'n i els polítics extremen les comèdies perquè la pel·lícula no es quedi sense públic. Vox governa a València i a les Balears i tot el que pot fer és retirar quatre subvencions i aprofitar la força de la immigració analfabeta. Els temps han canviat i la violència política ja no és el que era. 

Amb el clima bèl·lic que hi ha al món, Catalunya fa bé de no moure’s gaire, i de deixar que els genis de la propaganda es vagin escanyant amb la seva pròpia corda. Els climes passen. Quan el món s’hagi cansat de vessar sang i les annexions de territoris hagin tornat a passar de moda, veurem quina distància hi ha entre el poble català i la monarquia, i quins actors queden drets a Europa. A Espanya avui tots els actors històrics miren de sobreviure lligats a la seva estaca, mentre la globalització entra sense control, i la confusió i el caos s’escampen. Si arribem a l'altra banda del riu no serà sense una rascada, amb això té raó Pau Vidal. Però no som els únics que tenim problemes, ni tan sols els que tenim més números per dinyar-la –evidentment, si no donem la guerra per perduda o caiem en la temptació de considerar-nos la víctima innocent d'aquesta història.