Les dones medievals eren mares o monges. No existien masses alternatives. Els monestirs —murs segurs on la dona estava protegida— avui són edificis en perill d’extinció.  Durant segles, centenars de dones entraven als monestirs. Algunes, obligades. Però tantes ho feien per ser lliures: així no havien de ser monedes d’intercanvi ni casar-se amb qui no volguessin. Ara ens trobem amb paradoxes: antics monestirs que són hotels o museus. Alguns, fins i tot ho són tot alhora: hi conviuen museus, hotels o hostatgeries i comunitats vives. La vida religiosa femenina no és la primera opció que es planteja una noia jove avui (a Catalunya). Però existeix. Tenim monestirs vius. Amb tot, la majoria de persones que visitem monestirs no som monges.

A la ciutat de Barcelona es troba el monestir amb el claustre gòtic més gran del món, a Santa Maria de Pedralbes. Es diu aviat. Encara hi viuen avui germanes clarisses. I aquest estiu és un dels refugis climàtics que Barcelona ha ofert. L’hem visitat fa pocs dies amb l’Anna, també periodista, i uns turistes que perseguien les ombres del claustre. El que no sabíem, en aquell moment,  és que a més de visitar un monestir emblemàtic de la ciutat, estàvem entrant en un refugi climàtic. L’augment de la temperatura mitjana anual a Catalunya ha estat de gairebé 1,2 graus els últims 65 anys i algunes previsions apunten que, si se segueix el ritme actual d’emissions, la temperatura mitjana del planeta pot ser perillosament 3 graus més alta a finals d’aquest segle. Ha fet molta calor. No tothom disposa d’aire condicionat a casa i si en té, no tothom el pot tenir engegat dia i la nit. A Barcelona, fins el 15 de setembre, s’han activat el que s’anomenen “refugis climàtics”, espais que proporcionen confort tèrmic a la població, mentre mantenen els seus usos i funcionalitats. Si són escoles, continuen essent-ho. O Museus. O Jardins. Alguns són interiors, amb temperatura de 26 graus, altres són jardins amb molt verd i aigua. La idea és que persones vulnerables, de gent gran a nadons o persones amb malalties cròniques, tinguin una zona de descans i aigua amb bona temperatura. L’Ajuntament no ha concretat si quan faci fred també s’habilitaran aquests espais a la inversa, amb escalfor necessària per aixoplugar-se.

Els monestirs, però, no són només indrets per refugis tèrmics. A les seves hostatgeries hi arriben cada dia persones que volen pau. Alguns hi van a pregar. Altres, a preparar oposicions o acabar un llibre. Molts, a parlar amb algun germà o germana que els escolti. La majoria, a estar en silenci. S’adapten a la vida comunitària segons les normes del lloc.  Són escriptors, arquitectes, poetes, filòsofs. Però també comercials, comptables, professors, infermers, administratius. Persones que necessiten pau i tranquil·litat, i que saben que aquesta també es custodia dins aquests espais que encara existeixen. Perquè no només de pa es viu. També de pau. I la pau reclama distància i silenci. Molt silenci.