De tot se'n treu alguna cosa bona. Del que passa a Espanya, també. Que el poder legislatiu i judicial espanyols s’entrebanquin amb les seves pròpies teranyines despulla com mai el paper que ERC ha encarregat a Gabriel Rufián al Congrés. Quan Rufián explica que “la desobediència sense un pla i el conflicte institucional sense un demà plantejat és un gegant amb peus de fang que no serveix per a res” parla, evidentment, des de l'experiència. D’entrada, admet que en el cas català no hi havia pla —si Catalunya encara forma part de l’estat espanyol, tot plegat no va servir per al que ens van dir que havia de servir—, i ho fa amb la consciència que admetre-ho en veu alta avui ja no té cap cost polític. No el té perquè ERC ha treballat incansablement —en aquest cas sí— perquè no el tingui, bastint un discurs en què tot allò que fa cinc anys defensaven ara és condemnable, per forassenyat, amb la intenció d’erigir-se avui en la veu de la clarividència, explicant sense pèls a la llengua als espanyols allò que ells mateixos mai no es van prendre la molèstia d’admetre davant nostre.
El perill és voler fer creure als catalans que hi ha alguna concessió capaç de rebaixar la preponderància que l'Estat dona a la unitat territorial, fins i tot per sobre de la democràcia
El paper, encarregat o tolerat, de Gabriel Rufián neix de la premissa naïf que Espanya és com el futbol de Pep Guardiola: et torna tot el que li dones. Quan es dirigeix a Pedro Sánchez amb la mà estesa i li diu: “La diferència entre vostès i nosaltres és que nosaltres no els deixarem penjats, ho farem simplement per a dignificar la democràcia; perquè abans que tot, abans que independentistes, som demòcrates”, Rufián posa mots a l’estratègia pactista que ha capitanejat ERC d'ençà de la reculada. El perill aquí és voler fer creure als catalans que hi ha alguna concessió capaç de rebaixar la preponderància que l’Estat dona a la unitat territorial com a valor suprem, fins i tot per sobre de la democràcia. Quan Rufián diu “abans que independentistes, som demòcrates” és injust amb els catalans, perquè construeix un marc d’espera en què, en algun moment, els poders de l’Estat seran demòcrates abans que espanyols. La lliçó de la història, però, és que esperant ens hi podem florir i que reformar Espanya —si és que es pot reformar mai, si és que la reforma té un final— no serveix per separar-se’n, ans per relligar-s’hi.
El joc brut constant d’esborrar el conflicte nacional de la política recent per tapar-se els fracassos és voler sumar el projectet català al gran projecte de la democràcia espanyola
“Ja els ho vam dir. L'únic que ens queda per dir és: benvinguts i benvingudes a la guerra judicial empresa en la seva democràcia exemplar fa uns anys contra segons qui. Vostès ja són els següents. I ara què?”. Ells no són els següents, Gabriel. Ells també són una part del poder judicial, i la “guerra judicial contra segons qui” no es va emprendre contra la democràcia, sinó contra un intent d’independitzar-nos en què —ara ja es pot dir— els poders de l’Estat hi creien més que alguns dels nostres líders. Fer aquest joc brut constant —mira, en això també treballen incansablement— d’esborrar el conflicte nacional de la història política recent per tapar-se els fracassos és voler sumar el projectet català al gran projecte de la democràcia espanyola. És el mateix que fa l’esquerra espanyola quan explica la Guerra Civil i nega que també va ser una guerra nacional, una en què Carrasco i Formiguera —i tants altres— va acabar afusellat pels franquistes pel sol fet de ser català. És despintar el conflicte nacional per pintar-lo de conflicte democràtic i així avenir-se a treballar des d'allò que es pot pactar, perquè allò que no es pot pactar ja no existeix.
Rufián sap perfectament el que es fa quan treballa incansablement per falcar els poders de l’Estat espanyol. Tractant-lo de passerell, els passerells som nosaltres
Rufián catalaneja en tot el que està malament de la catalanitat deformada per segles de dominació espanyola. Catalaneja en pensar que amb tenir raó n’hi ha prou per aconseguir que Espanya reconegui que es peta la democràcia per mantenir Catalunya dins l’Estat. Catalaneja en pensar que està —estem— en situació de tractar amb condescendència a ningú, sobretot a qui encara ens té agafats per la pebrotera. Catalaneja quan parla des de la superioritat moral de qui no entén el poder i, per tant, no entén Espanya. El problema dels qui veiem les costures de l’estratègia d’ERC i dels qui el tractem de naïf és que ens pensem que Gabriel Rufián no sap perfectament el que es fa quan treballa incansablement, una vegada més, per falcar els poders de l’Estat espanyol. Tractant Rufián de passerell, els passerells som nosaltres.