Parlar d’incloure una altra opció, una tercera via, en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya acordat amb l’estat espanyol i de caràcter vinculant o plantejar que la votació es pugui fer al conjunt d’Espanya ja ho feia Artur Mas quan era president de la Generalitat, amb l’inestimable concurs del seu soci d’aleshores, Josep Antoni Duran Lleida. Eren les últimes cuades de CiU. Que pràcticament deu anys més tard ho torni a posar sobre la taula l’inquilí actual del palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona i coordinador nacional d’ERC, Pere Aragonès, no és, per tant, res de nou, però resulta especialment preocupant que, havent passat tant de temps, el capteniment dels dirigents polítics catalans sobre aquesta qüestió no s’hagi mogut de lloc.

Aquestes són, resumides, les propostes que conté l’anomenat acord de claredat que fa un any el 132è president de la Generalitat va encarregar a un grup d’experts que dotessin de contingut i que ara vol fer servir en la negociació amb el PSOE sobre una nova investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern d’Espanya. No calia ser gaire entès ni esmerçar tant de temps per arribar a tals conclusions, que no deu ser casualitat que evitin en tot moment fer servir els termes independència i autodeterminació. N’hi havia prou amb una anàlisi política del moment per saber què volia ERC. El problema que té un acord de claredat, seguint l’estela del que en el seu dia va establir el Canadà en relació amb el Quebec, és que qui el promou (Canadà) ho fa justament per impedir la independència de la part que es vol escindir (Quebec). Això vol dir que, si de cas, hauria de ser Espanya qui l’impulsés per frenar les aspiracions de Catalunya. Però aquí és al revés, és Catalunya qui el patrocina per tirar-se pedres a la pròpia teulada.

La llei de claredat la va aprovar el Canadà l’any 2000, cinc anys després que el 1995 el Quebec celebrés l’últim referèndum d’independència, que va perdre per una diferència de poc més de mig punt. Era una llei que establia les regles i les condicions a partir de les quals el Canadà acceptaria que el Quebec s’independitzés, però eren tan draconianes que a la pràctica impedien i impedeixen que ho pugui fer. El Quebec ho va rebutjar i va donar via lliure a una llei pròpia que reafirmava el dret inalienable a l’autodeterminació. La realitat de l’acord de claredat de Pere Aragonès, en canvi, és que és Catalunya mateix qui, per incongruent que sembli, s’està posant totes les traves possibles per marxar d’Espanya. Aquesta seria la feina que haurien de fer les institucions de l’estat espanyol, i en particular el govern espanyol, i que en altres fronts ja fan, però resulta que no, que són el govern català i l’únic partit que en aquests moments l’integra —ERC— els qui li estan fent la feina, la feina bruta, al líder del PSOE en la seva cursa per mantenir-se una legislatura més a la Moncloa.

Tot el que no sigui un referèndum amb una pregunta binària de sí o no sobre la independència de Catalunya no podrà ser considerat un referèndum d’autodeterminació

El president de la Generalitat justifica que un referèndum sobre el futur polític de Catalunya pugui incloure opcions alternatives a la independència com a fórmula per fer possible un acord amb el PSOE, que fa temps que ha deixat clar que rebutja qualsevol consulta sobre l’autodeterminació i que no pensa canviar d’opinió. D’aquí l’intent, sobretot d’ERC, de buscar sortides que permetin consultar d’una forma o altra els catalans, però que planteja tan a la desesperada que sembla que l’únic que faci sigui inventar-se teòriques solucions per perdre-les a les urnes. Dit amb altres paraules, si Espanya no s’avindrà mai a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya mentre sàpiga que el perd, del que es tracta és d’oferir-li una alternativa que tingui garantit que guanyarà.

D’aquesta manera el que fa ERC és no tan sols renunciar definitivament al Primer d’Octubre i trair-ne l’esperit, sinó aigualir un hipotètic nou referèndum que, en el molt improbable cas de ser finalment acceptat, podria ser sobre qualsevol cosa llevat de la independència. No s’ha de descartar que tots plegats —en aquest cas també JxCat, per molt que de cara a la galeria faci veure que se’n desmarca— estiguin dissenyant una consulta sobre, per exemple, el traspàs de Rodalies, un nou sistema de finançament autonòmic, la reforma de l’Estatut —que ja és prescriptiva d’acord amb la legislació vigent— o el sexe dels àngels i la facin passar per una consulta sobre el futur polític de Catalunya i, el que és pitjor, que hi hagi qui ho compri i s’ho empassi. Aquest és un risc que ja hi havia quan Artur Mas va preparar la consulta del 9 de novembre del 2014, el 9-N, i que ara torna a agafar força en un intent més de fer passar bou per bèstia grossa.

Tot el que no sigui un referèndum amb una pregunta binària de sí o no sobre la independència de Catalunya no podrà ser considerat un referèndum d’autodeterminació. Una altra cosa és que ERC i JxCat intentin diluir-ho per poder fer creure que han obtingut de Pedro Sánchez el que reclamaven i poder justificar així el suport a la investidura. Però entre un referèndum de ves a saber què i una amnistia que a mesura que passen els dies es va veient que només beneficiarà els encausats dels dos partits, i deixarà penjats els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) i tots els activistes anònims atrapats en el malson en què els han ficat els mateixos dirigents polítics catalans, el líder del PSOE farà un negoci rodó.

I si, a sobre, tot plegat queda supeditat al fet que, en contrapartida, JxCat i ERC renunciïn de manera explícita, negre sobre blanc, a la unilateralitat, com pretén efectivament Pedro Sánchez i no es cansa de recordar el principal negociador en nom de Sumar, Jaume Asens, tampoc no serà, malgrat la retòrica pujada de to de Carles Puigdemont i els seus, cap problema: no cal que hi renunciïn perquè ja fa temps que ho van fer, si és que mai hi han cregut de veritat. Potser això anirà bé, tanmateix, perquè d’una vegada els caigui la bena dels ulls als qui encara ara no es creuen que la gestió justament del referèndum d’aquell 1 d’octubre del 2017, l’1-O, tant la que el va precedir com la que es va fer després, va ser una gran enredada.