Si no eren prou les imatges que ha deixat per a la posteritat la no culminació de la Vuelta 2025 —és a dir, la manca d’arribada dels ciclistes a la meta final—, la picabaralla mediàtica d’aquest dilluns no deixa dubte que Espanya està molt més encesa del que es vol admetre. I no pas per Palestina. Tampoc ens hauria de sorprendre perquè l’escalada verbal, l’agressivitat entre els dos partits principals de l’escena política espanyola —PP i PSOE—, ha depassat els límits raonables de la confrontació democràtica i, per tant, el carrer s’ha posat a l’altura de la situació. I trobo que no ho hem vist encara tot.

 Amb això no vull pas dir que la protesta fos violenta, a mi no m’ho va pas semblar, per molt que es facin caure tanques. Tot i que el relat als mitjans s’ha fet en el sentit contrari, des del primer moment i també des de TV1, del tot desencertats amb el respecte al dret a la protesta pacífica. Relat que, d’altra banda, les i els catalans coneixem prou bé! En tot cas, va ser impagable veure els esforços de dos locutors esportius per radiar els fets no esportius! I Suposo que passarà a la història la pífia de la televisió pública espanyola per l’errada en la previsió de la cobertura d’una manifestació prevista i anunciada.

Però anem al tema de fons, sens dubte el que està passant a Gaza remou la consciència de moltíssima gent que ni tan sols la situa en el mapa, i encara menys coneix de prop la història o les dimensions geopolítiques del problema; però és que no cal. No hi ha manera, cap de bona, de justificar una matança com la que s’està produint.

És més fàcil prendre part des de la seguretat de la llunyania

Ara bé, sortir al carrer per una qüestió com aquesta, de la manera que es va veure a Madrid —i amb els precedents que ja s’havien produït a la mateixa Vuelta en etapes precedents en identificar un equip israelià—, no és només pel conflicte a Gaza. És perquè la gent necessita veure que les coses no passen sense més ni més, que tot s’hi val, està bé, o es pot justificar o no segons la conveniència de cadascú. O dels interessos del moment. Necessiten saber que hi poden fer alguna cosa.

Hi ha una remor de fons, un malestar que té a veure amb com de malament va tot, en general, però especialment al nostre voltant. En l’espai més immediat, al mateix Estat espanyol. Encara que sembli mentida, de vegades és més fàcil explotar per una cosa llunyana que no pas per les desgràcies o desastres —i no parlo de fenòmens físics, sinó de quan intervé la mà de l’home—, que t’envolten; tret que siguis directament i clarament perjudicat per aquests. Deixo de banda que sempre, d’una manera o altra, els i les afectades som tots i totes, no sempre és fàcil pensar més enllà de la immediatesa més material. 

Tota la corrupció que està emergint dels partits, que no és pas anecdòtica, que és estructural i que parla una vegada i una altra d’enriquiments il·lícits davant d’una ciutadania amb cada vegada més problemes de benestar de tota mena, està en la base de qualsevol protesta com la que vam veure a la Vuelta.

De vegades, ens és més fàcil prendre part des de la seguretat de la llunyania i així identificar, sense implicació personal, bons i dolents; és molt més fàcil no veure-hi arestes o complexitats que fan dubtar de raons i justificacions. També és més fàcil perquè així directament no t’implica ni sentiments, ni afectes, ni feina, ni situacions socials, ni possessions, ni amistats… No implica canvis en la teva vida. Hauria de ser a l’inrevés, però és molt més difícil haver-te de pronunciar, no dic ja de manifestar-te, contra el teu partit —o el partit amb el qual t’has identificat—, malgrat que sigui evident que fa el contrari del que diu o directament vegis com roben; perquè forma part de la teva identitat privada i pública i, per tant, t'hi jugues més.