El problema que Aliança Catalana tindrà per entrar amb bon peu a Barcelona és que la capital de Catalunya és l’única ciutat de tradició democràtica que els americans no van alliberar després de la Segona Guerra Mundial. Els alemanys han passat per Guernica un altre cop a demanar perdó pels bombardejos que van inspirar la famosa obra de Picasso. Ho han fet la mateixa setmana que coneixíem les dades de la minorització del català, i ningú no hi ha establert cap relació política. És curiós. No he vist ningú que recordés la marcadíssima catalanitat barcelonina de Picasso o que parlés del nostre Guernica lingüístic.

Si els alemanys s’haguessin quedat a París, com els partidaris de Hitler es van quedar a Barcelona, ja veuríem quina seria avui la llengua de la capital de França. Barcelona és l’epicentre de totes les hipocresies europees, i és una temeritat creure que n’hi haurà prou amb un nom famós i la tirada de Sílvia Orriols per canviar les coses. Al Círculo Ecuestre, Enrique Lacalle ha fet posar per primer cop en cinquanta anys de democràcia dos diaris en català perquè els socis que encara no han perdut la llengua puguin practicar-la. Tant se val que la major part dels màrtirs de la guerra amb placa a la institució siguin del país —en molts casos catalanistes de la Lliga refugiats a Burgos. La llengua dels diners barcelonins és l’últim tabú de l’Espanya franquista.

A Barcelona, doncs, cal un alcaldable que senti profundament la destrucció de la ciutat, que la senti tan visceralment com Orriols va sentir la de Ripoll després dels atemptats de la Rambla. El finançament de la campanya, el prestigi del candidat i tots aquests detalls de màrqueting formen part de les mateixes preocupacions hipòcrites que porten a parlar de la situació del català amb gràfiques i percentatges. Es parla del retrocés de la llengua com si fos una dada meteorològica, com si no tingués res a veure amb la política. Suposo que passa pel mateix motiu que els partits exageren el seu idealisme i la seva ideologia: per la por que ens fa la història i pels hàbits adquirits en la marginació.

Barcelona necessita un alcaldable que sàpiga parlar al món com a català, que faci entendre als alemanys que Europa no tindrà una Espanya estable, ni un flanc mediterrani que funcioni, mentre els catalans hagin de lluitar per existir. Necessita un candidat que recordi als barcelonins que totes les pedres que admiren els turistes les van fer catalans que parlaven l’idioma del país i que no és casualitat que la ciutat sembli estancada en els temps de Picasso i de Gaudí. El partit d’Orriols busca finançament i un candidat famós, però ha de trobar algú que connecti amb l’ànima de la ciutat, que sàpiga fer entendre que, fins ara, Barcelona només ha prosperat quan ha pogut aprofitar els intervals de llibertat que deixaven les crisis espanyoles.

El discurs sobre l’islam, que funciona a Ripoll per defensar les arrels carolíngies de Catalunya, no funcionarà si es tradueix literalment a Barcelona

Barcelona es pot convertir en una ratera, si Aliança Catalana hi entra massa ràpid, pensant en el resultat de les eleccions més que no pas en l’estratègia. El discurs sobre l’islam, que funciona a Ripoll per defensar les arrels carolíngies de Catalunya, no funcionarà si es tradueix literalment a Barcelona. Aquí, el paper autoritari i corruptor que Orriols atribueix a l’islam, l’ha fet la imposició del castellà: l’han fet les xarxes clientelars del PSC i les elits descatalanitzades pel franquisme. Els diners barcelonins estan especialment controlats des de finals del segle XIX. Per això Gaudí es va fer tan catòlic i Companys va fundar el diari La Humanitat amb un simpatitzant de la Unión Patriótica, el partit de Primo de Rivera.

Barcelona ha de caure com una fruita madura, igual que es va sumar a les consultes per la independència quan ja havien triomfat a tot arreu. Si el país estigués prou despert, l’entrada a Barcelona seria fàcil: Primàries no hauria tingut una deriva tan decebedora i la xarxa d’Aliança a la ciutat seria molt més rica i extensa. Arrepenjar-se en el gest solitari d’Orriols, pot servir electoralment durant uns anys, però no servirà a Catalunya si no es multiplica. El primer que han d’aprendre els militants i els càrrecs d’Aliança és on s’han ficat i això demana temps. El valor del candidat de Barcelona dependrà de la fondària del debat —i de l'escàndol— que sigui capaç de generar, com ha passat amb Orriols a Catalunya.

Cal pensar que Barcelona ja va fer caure l’esquerra de Macià i després la CiU de Mas, el 2015. Barcelona és una capital i perdona més les farses que les frivolitats. La independència no es pot fer, ara mateix, però es pot donar prou força a la catalanitat perquè Catalunya pinti alguna cosa a Europa. Al capdavall, sense Catalunya, tots els intents de salvar el règim del 78, o de modernitzar-lo, naixeran morts, perquè són els catalans els que l’han posat en crisi. El procés ha deixat oberta una escletxa perquè algun partit faci palanca amb el que queda de la Barcelona catalana. Madrid i Berlín intentaran tancar-la de la manera més folklòrica possible. La feina d’Aliança és aprofitar-la per reconnectar la ciutat amb el futur, que és com dir amb els grans moments de la seva història —quan l’enginy i l’ascensor social parlaven en la llengua del país i el talent no havia d’exiliar-se.