1. Ho han tornat a fer. El Govern, ara dirigit pel candidat d’ERC, el vicepresident Pere Aragonès, ha demostrat una vegada més fins a quin punt aquest és un executiu més cremat que una tija seca. Els socis de govern es comuniquen —més aviat s’increpen— per Twitter perquè deuen pensar que coordinar-se discretament per telèfon no els dona cap rèdit electoral. Estem governats per gent inútil que copia les formes nefastes de fer política del ja moribund —gràcies a set milions d’electors— Donald Trump. Malgrat la gestió funesta i deplorable de gairebé tots els consellers i conselleres, els dos partits de la coalició governamental —Junts i Esquerra— els han premiat col·locant-los al capdamunt de les llistes electorals. El descrèdit de la meritocràcia situa en llocs de comandament a personal molt mediocre. Potser és per això que Junts ha acabat aprovant unes llistes electorals amb dues pantomimes de primàries.

2. De vegades em pregunto si els polítics són conscients que la gent està fastiguejada de com ha gestionat la pandèmia el Govern des del cessament —sense cap mena d’oposició, per cert— del president Quim Torra. Torra va encarar la crisi amb una determinació i unes propostes que, d’entrada, van provocar la mofa dels habituals de l’unionisme, però que després va adoptar tothom sense que ningú es dignés a reconèixer-li l’audàcia. La misèria de la política és còsmica. L’ara candidat del PSC, el ministre de Sanitat Salvador Illa, —el retrat que en feia ahir Jordi Galves era molt més encertat que el que n’han fet els diaris del Règim del 78— tampoc no se’n deslliura. Llavors Illa es feia acompanyar de militars com a antídot contra el virus, mentre que el MHP Torra rebia el consell de grans experts en malalties infeccioses. Quina diferència, oi? Cal que tothom conservi la memòria quan anem a votar el 14-D. Illa i Aragonès poden esdevenir els anestesistes que busquen els que reclamen tornar a la “normalitat” autonòmica.

3. Que el Govern hagi trigat 40 hores a desallotjar la rave il·legal de la nau de Llinars del Vallès després de ser detectada, demostra fins a quin punt els ciutadans estem indefensos. I quan finalment l’han detectada, ho han acompanyat d’una nova polèmica entre els departaments de Salut i Interior, dirigits per ERC i Junts, respectivament. Que l’excusa fos que Interior va requerir a Salut “un criteri sanitari” per iniciar el desallotjament davant els 300 concentrats —per si calia fer-los proves—, només referma la idea que el Procicat no serveix per a res i que no coordina de debò les accions governamentals. El grau de desconfiança ciutadana augmenta i ningú té la dignitat de dimitir i reconèixer que no tenen la capacitat d’estar al capdavant de la lluita contra les emergències i l’incivisme d’una colla d’insensats que prefereixen córrer el risc d’infectar-se —i d’infectar posteriorment a qui sigui— a canvi d'unes hores, per llargues que siguin, d’hedonisme desenfrenat. L’acció d’aquests irresponsables, que anaven sense mascaretes, beguts fins al cul i consumits pel consum, no pot amagar la ineficiència dels responsables polítics.

4. El gran dirigent socialista del temps de la República, Manuel Serra i Moret, el 1957 va publicar, a l’exili porteny, el llibre Ciutadania catalana. Breviari de cogitacions, remarques i orientacions per als catalans. En la introducció va escriure el següent: “És per proclamar aquestes veritats fonamentals i ajudar els catalans a recobrar el seny i el nequid nimis —el sa equilibri del viure— que aquest llibre ha estat escrit en el desert de l’exili amb l’esperança que cada lector en farà un de millor, un on, en lloc de cada idea, de cada paraula, s’hi estamparà un fet, una realitat venturosa per a Catalunya”. El llibre és un compendi de civisme, de bones pràctiques ofertes per un líder que, a l’exili, podia sentir-se desesperançat. No va ser així. Les seves remarques eren creïbles i, per tant, la seva esperança en un món millor també ho era. Aquell govern que no sàpiga tallar en sec l’incivisme d’uns quants per assegurar el benestar de la majoria, tard o d’hora acabarà sepultat per la indiferència ciutadana. Tota esperança ha de ser creïble. Que el departament de Salut hagi reconegut ara que fins aquest diumenge només s'han vacunat 7.774 persones a Catalunya (emprant un 13% de les 60.000 dosis disponibles) és un fracàs en tota regla. En canvi, Israel, un país que a Catalunya els progres detesten, bat el rècord de població vacunada arreu del món, a un ritme de 150.000 persones vacunades al dia, i prioritzant els majors de 60 anys, els malalts vulnerables i els treballadors sanitaris

5.  Una última reflexió, de caràcter més general. Si aquest govern a dos és un desori i dual, imaginin-se vostès com actuaria el govern tipus escudella barrejada —ERC, Junts, En Comú-Podem, CUP i PDeCAT— que s’ha tret de la màniga el candidat d’ERC Pere Aragonès per aparentar una centralitat que no té. Si els neoconvergents de Chacón s’han escindit de Junts amb l’excusa que els puigdemontistes estan supeditats a la CUP, com vols que acceptin una proposta com aquesta. A més, aquest govern multipartit què se suposa que hauria de fer, més enllà de convertir-se en crossa del govern espanyol de Pedro Sánchez? Catalunya necessita un govern fort, ben cohesionat i ben dirigit. Cada dia estic més convençut que la dispersió independentista no ho afavoreix i que els electors haurien de donar la majoria absoluta a una de les dues opcions. La portada del diari madrileny El País era, com aquell que diu, un regal per a Junts: “Puigdemont se queda solo en la independència unilateral”. Li falta el mot defensa, però ja s’entén. Que l’unionisme s’apunti al crit de combat franquista “antes roja que rota” té una explicació, però no en té cap que un partit independentista pretengui fer-li l’aleta amb l’excusa que a Madrid el llop de l’extrema dreta amenaça la coalició del 155.