Què és estrany i què és normal? Lo mateix objecte, la mateixa persona, la idèntica circumstància vista des de prismes diferents pot ser considerada una cosa o una altra. I probablement, tot i que no sempre, ambdues parts tindran raó, si més no una mica. Que una publicació decidisca anomenar-se Rara ja és una declaració d'intencions, un generar debat des de l'inici. Una reivindicació dels màrgens, on acaba allò infreqüent i comença allò convencional (i aquí també hauríem pogut afegir-hi un interrogant final). Esta frontissa de paper —complementària i contradictòria alhora— acaba de ser guardonada i el proper dimecres, a l'Aliança del Poblenou de Barcelona, rebrà el premi a millor disseny editorial de revista, un fet que, si tenim en compte la seua qualitat i malgrat que parega rebatre el seu nom mateix, no és gens rar.
L'entrega serà durant la 26a edició de la Nit de les Revistes i la Premsa en Català, que organitza l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), entitat amb més de quaranta anys d'història. Menys recorregut té la nostra protagonista d'avui, nascuda el 2022, però en poc temps i amb només cinc exemplars —un per any— ha sabut fer-se un lloc entre les capçaleres de referència del país. L'ocurrència va fer eclosió des de Surtdecasa, un digital de cultura de proximitat, arrelat a l'Ebre, que a més d'espentejar altres propostes, rutes i diàlegs i convertir-se en una cooperativa, ha fet lo salt a format físic amb Rara, a iniciativa dels seus impulsors: la planera Anna Zaera i l'igualadí Roger Mula. Una paradoxa bonica: aparèixer com a digital —eteri— i créixer amb múltiples formes —des d'allò tangible— perquè sí: la revista és per a ser palpada, amb los dits, no només llegida, amb los ulls, gairebé com qui estima en braille.
La revista 'Rara' és per a ser palpada, amb los dits, no només llegida, amb los ulls, gairebé com qui estima en braille, i acaba de rebre el premi a millor disseny editorial
Posant lo disseny com a eix central, Rara ha aconseguit tindre una identitat visual singular que la convertix en una edició gairebé de col·leccionista: mai no saps quin secret hi trobaràs. En obrir-la se't mostren tota mena d'artefactes, diguem-ne així, que formen una argamassa que n'amplifica el contingut: pàgines retallades, postals cosides, fulls més menuts que simulen una carta manuscrita, colors, textures, tipologies. Una cuidada manufactura artesanal que dona valor a l'art i al territori, amb una manera de fer conscient i arrelada que no trobareu en format PDF i que respecta les varietats dialectals. Estètica i escrits s'agafen de la mà al voltant d'una temàtica que vertebra cada número: fins ara les plomes que col·laboren en la revista han versat al voltant de la gana, la distància, lo refugi, lo joc i la comunió, i ho han fet amb una perspectiva descentralitzada i amb una narrativa reposada i amable, des de l'experimentació i amb un to lúdic que aspira a apropar-mos a la idea de felicitat.
Lo jurat, entre d'altres virtuts, ha destacat que la seua gràfica aporte "una dimensió pròpia a l'experiència de lectura", mèrit que recau en bona part en lo talent del seu director artístic, lo també igualadí Nil Morist, que s'ha atrevit a fer un projecte a cocció lenta, amb caràcter, com ho són les presentacions que s'ubiquen en llocs inesperats i originals i de formes ben diverses (les properes: dissabte 7 a Amposta i dijous 19 a Tarragona). Lo disseny és força diferent de lo disseny convencional —fent honor al seu nom— i al subtítol hi consten tres paraules: "Context / Matèria / Símbol", un valor afegit per a explicar que volen ser xarxa, amb llibertat creativa, i configurar una panoràmica que convida col·lectius artístics contemporanis dels Països Catalans a reflexionar al voltant d'un concepte, d'un anhel. Escollir (o ser) Rara és escriure una carta, en lloc d'un email; és baixar el ritme, en lloc de tindre pressa; és reunir-se al voltant d'una taula, i no d'una pantalla. És una conversa interessant al mig del bosc, com lo de Walden, o a un jardí vora el mar, com lo de la Rodoreda. És un museu sense parets.