“Si no vols caldo… dues tasses”, doncs això és el que s’ha acabat trobant Europa (no sols la Unió Europea) els darrers dies provinent de Washington, més concretament de la Casa Blanca.
Veníem d’unes setmanes intenses arran de l’enèsim canvi de guió de Trump respecte a Ucraïna quan, a finals de la setmana passada, es va publicar la nova estratègia de seguretat nacional dels Estats Units. Un document important, programàtic, on ens trobem que a la petita part dedicada a Europa hi llegim —negre sobre blanc— tota una declaració d’intencions i diversos projectils dirigits a la línia de flotació del model democràtic i social europeu. Un document que descriu una Europa que es trobaria davant l’abisme de “l’aniquilació civilitzacional”, un document oficial del govern dels EUA, però que esdevé també un nou altaveu dels posicionaments de l’extrema dreta, incloent-hi l’europea. Quelcom que va ser seguit, uns dies després, per les declaracions del president Trump a l’influent portal Politico, insistint de nou en la mateixa direcció. Subratllant una suposada Europa “en decadència”, amb lideratges “dèbils” i en la qual “molts d’aquests països deixaran de ser viables” els anys vinents.
A partir d’aquí, doncs, ja no hi pot haver cap mena de dubte: Trump i el trumpisme tenen com un dels seus objectius destruir Europa, o dit d’una altra manera, destruir allò que fa que Europa valgui la pena. Malden per enderrocar el model europeu que s’ha construït en aquests darrers vuitanta anys —des de la fi de la Segona Guerra Mundial— basat en la democràcia, uns principis fundacionals humanístics —amb la centralitat ni que sigui retòrica dels drets humans—; acompanyats d’una important dimensió social, un “estat del benestar” que —amb totes les seves limitacions i imperfeccions— continua essent un referent i, en cert sentit, una excepció a escala global.
I és que l’aposta perquè els partits d’extrema dreta acaparin encara més espais de poder a Europa ja no és “només” retòrica de campanya electoral, o carnassa per centrifugar a les xarxes socials en el món de la postveritat; és, directament, una política ja no sols del partit de Trump, sinó que també ho és oficialment de l’administració del que encara és el país més poderós del món. I davant de tot això, on és Europa? Cap a on va Europa?
Cal que Europa, també el Regne Unit, reaccioni, d’una banda, a l’envestida que ve de l’Atlàntic i, de l’altra, a la que ve per via interna
Doncs, malauradament, no queda clar. Més aviat hi ha una sensació compartida de desassossec i desconcert. D’un cert “campi qui pugui”, sumat a una por malaltissa —crec que fins i tot irresponsable— a l’emancipació geoestratègica. Un temor que s’estén a una fal·lera per no fer cap gest, cap moviment, cap comentari que pugui tan sols incomodar el cowboy inestable que ocupa el Despatx Oval. A això s’hi suma la percepció de la incapacitat del lideratge europeu, tant el que hi ha a Brussel·les com el de les capitals respectives (començant per París i Berlín, però extensiu també a Londres i altres) per articular alternatives, o reaccionar als atacs directes del que fins fa poc era el principal soci en matèria de seguretat, però també en l’àmbit econòmic, comercial i d’inversions.
Un exemple que pot ser molt il·lustratiu d’aquest context actual és el relatiu a la plataforma X, l’antic Twitter. Tots recordarem com els dies, i setmanes, posteriors a l’elecció de Trump, es va produir una fugida important d’aquesta plataforma tant de personalitats com d’institucions —tant públiques com privades. Tots consideraven que Twitter havia deixat de ser un espai públic d’informació i de debat i s’havia convertit, de la mà del seu nou propietari —i aleshores principal aliat de Trump—, Elon Musk, en una maquinària extraordinària de manipulació que hauria tingut un paper important a l’hora de fer possible la nova elecció de Donald Trump. En pocs dies, la principal plataforma —que en aquells moments semblava que podria fer realment ombra a Twitter—, Bluesky, va arribar de l’anonimat als prometedors 30 milions d’usuaris, tot i estar lluny dels diversos centenars de milions del seu rival.
Doncs bé, aquell era un moment ideal per a una acció agosarada i tenaç per part d’Europa, i en especial de la UE. Davant l’evidència de la voluntat manipuladora d’X (el canceller electe alemany, Friedrich Merz, va ser testimoni directe de com s’havia utilitzat aquesta plataforma per intentar impedir que guanyés legítimament les eleccions al seu país), era el moment perquè les institucions europees, o algun dels principals líders europeus —el mateix Merz, o Macron, per exemple— fessin l’anunci públic que, a partir d’una certa data, tots els comptes de Twitter vinculats a les institucions públiques del seu país —milers, de fet, desenes de milers de comptes de Twitter— deixarien d’estar actius (excepte per a avisos d’emergència), i passarien a piular a altres plataformes.
Una acció com aquesta —amb un cost pràcticament nul— sí que hauria tingut efectes importants, tant de caràcter simbòlic com pràctic, i hauria mostrat una Europa amb criteri, una Europa amb iniciativa. Però no es va fer res, i de la urgència hem passat a l’emergència. Per tant, cal que Europa, també el Regne Unit, reaccioni, d’una banda, a l’envestida que ve de l’Atlàntic i, de l’altra, a la que ve per via interna, en especial d’aquelles capitals que ja estan controlades per persones i partits afins a l’actual inquilí de la Casa Blanca. Tot això obviant les envestides que venen de l’Est, que no són subjecte central d’aquest article.
Encara més, això comporta fer front als molts —i diversos— reptes que té plantejats Europa en aquests moments, incloent-hi també —però no de manera exclusiva— el de la immigració, amb la necessitat més que evident de canviar el model actual. Però el que no es pot fer, com alguns proposen —i entre aquests, alguns fins i tot de bona fe—, és precisament intentar salvar Europa sobre la base de trair-ne els valors fundacionals. I encara menys si això ho fa assumint el marc mental i els postulats d’aquells que la volen destruir.
Els debats d’aquests dies a Estrasburg, en el marc del Consell d’Europa, sobre eventuals canvis en la interpretació de la Convenció europea de drets humans (una de les principals joies a protegir resultant de l’esmentat model europeu), són una mostra preocupant del que vol expressar aquest article. Com ho són també els moviments que es donen a Brussel·les per donar carta de naturalesa a algunes de les mesures més draconianes de la política migratòria de Meloni, com ara els centres de deportació de migrants a Albània, i que altres països volen estendre fins i tot a Ruanda, per exemple.
No es fa Europa amb una agenda regressiva en matèria de drets humans. Es fa Europa amb més Europa, amb els valors que l’han fet gran i li han donat la seva raó de ser.