Gratis, gratis i gratis total: aquesta és la recepta amb què ERC dona suport al govern espanyol i als projectes que planteja. És tal la gratuïtat, que sovint ve acompanyada de penyores lesives per als interessos catalans, de manera que no només es venen l’ànima del partit, sinó també la del país. Allò tan simpàtic del cornut i pagar el beure. Reconec que em resulta impossible entendre la incapacitat dels republicans per presentar uns mínims acords que permetessin digerir tanta entrega servil, però el fet és que la ineficàcia en la negociació és evident. Ineficàcia o rendició, ambdues absolutes.

No oblidem que ERC ha gaudit d’un poder enorme en aquests darrers anys, atès que podia decidir president, govern, pressupostos i molts dels projectes estrelles dels socialistes, i ni una sola vegada n’ha tret un rèdit mínim i digerible que honorés els acords. Al contrari, pel camí, mentre els republicans eren decisius, el govern espanyol ha recentralitzat competències, ens ha estafat recursos, ens ha deixat fora dels fons europeus i ens ha atacat frontalment l’idioma i, tanmateix, ERC ha continuat donant un suport absolut. Si afegim que aquesta entrega completa s’ha produït al bell mig d’una repressió continua, minuciosa i sistemàtica, que ha inclòs fins i tot l’espionatge del president de la Generalitat, el gratis total d’ERC amb els socialistes, resulta esfereïdor.

El darrer exemple, el "sí" dels republicans al decret d’estalvi energètic de Pedro Sánchez, és, en aquest sentit, antològic. Com fa sempre el gran estafador socialista —mai ningú no ens ha enganyat tant com Pedro Sánchez—, el president espanyol ha aprofitat el decret per introduir altres interessos, entre els quals, furtar-nos més competències. El quadre final és dantesc: hi col·loca el rescat de les autopistes deficitàries de Madrid; ofereix una compensació de 1.360 milions d’euros a les elèctriques, sí, les mateixes elèctriques que estan tenint beneficis brutals mentre escanyen els ciutadans; augmenta el càstig als autònoms i, finalment, aprofita l’avinentesa per recentralitzar els Bombers catalans. Aquest darrer punt és d’enorme gravetat perquè, d’un plomall, amb la decisió que l'AEMET sigui l’única interlocutora en matèria d’incendis forestals, el govern espanyol s’ha carregat un model d’èxit, consolidat al llarg d’anys de dedicació dels bombers i els seus responsables, i que, a més, està reflectit a l’Estatut. Novament, doncs, ni tan sols han seguit la lògica autonòmica de cedir competències, sinó que retallen les que fa anys i panys que tenim i exercim amb qualitat. Que, amb aquesta tessitura, surti el diputat Rufián venent-ho com un èxit (“profundamente orgulloso de este grupo”, publicava en castís al seu story), ens dona la mesura de la tragèdia. És evident que algunes coses bones s’hauran extret del decret, però aplaudir les engrunes, quan ens foten el pa sencer, és realment patètic. 

El quadre final és dantesc: hi col·loca el rescat de les autopistes deficitàries de Madrid; ofereix una compensació de 1.360 milions d’euros a les elèctriques; augmenta el càstig als autònoms i, finalment, aprofita l’avinentesa per recentralitzar els Bombers catalans

El problema no és el darrer gol que Sánchez marca a la porteria d’ERC, sinó la sensació tràgica que ERC no té porter i ha regalat la porteria. Tots aquests darrers anys han estat un contínuum de gols, alguns amb autogol inclòs, que estan deixant Catalunya en els ossos. I els republicans sembla que sentin ploure. Per què? Es podria entendre un gir estratègic com el que plantegen, amb abandonament temporal de l’objectiu independentista. És la seva decisió, i ja es veurà si queda electoralment avalada, ara que sembla clara la renúncia. També es podria entendre la voluntat de pactes polítics, i la preferència pels socialistes, per bé que, si el PP és nefast, el PSOE és igualment eficaç en l’art de lesionar els interessos catalans. Fins i tot es podria entendre el tactisme com a trist substitut de la incapacitat de tenir una sòlida estratègia. Però amb tot entès —que no vol dir acceptat—, per què ho fan amb tanta ineficàcia, amb tant entreguisme, amb tanta gratuïtat? I és aquí on s’obre un meló molt desagradable, tot i que necessari, perquè ja és hora que parlem clar davant d’una ciutadania que cada dia està més desconcertada i més desencisada, i que mereix saber tot el que es va coure.

A raig i en format preguntes: el pacte dels indults va implicar la rendició completa d’ERC i la seva entrega al govern socialista? És a dir, el PSOE va posar com a condició per indultar els presos —indult condicionat, altrament— la garantia de la seva governabilitat? Hi va haver un pacte darrere les cortines que implicava votar la presidència i els pressupostos, tal com s’ha dit en alguns cercles de primera línia? Si és així, van pactar aquesta rendició amb els altres presos polítics? I cal formular la qüestió en aquests termes perquè, com han dit alguns dels líders catalans empresonats, a ells ningú no els va preguntar si estaven disposats a rendir-se a canvi dels indults. De fet, Cuixart ni el volia. Finalment, ERC ha condicionat i arrossegat tot el moviment independentista per poder assegurar-se els indults? I d’aquesta pregunta, la derivada final: el preu per sortir de la presó era desmobilitzar el moviment independentista?

Soc plenament conscient que plantejar aquestes qüestions és delicat i molest, i l’escàndol d’alguns serà notori. Però en el punt on estem, després de veure com, una vegada i una altra, un partit independentista salva la cara d’un govern espanyol que ens lesiona permanentment, és obligat plantejar la qüestió amb tota la seva cruesa. La sensació que els indults van venir acompanyats de moltes penyores que ara s’estan pagant, és massa gran per obviar-ho.

Arriba el temps de parlar clar, de saber si hi ha hagut una rendició pactada, de conèixer la lletra menuda d’uns indults que, ben segur, no ens varen regalar. I, sobretot, arriba el temps de saber qui ens acompanya, en el camí de la independència, i qui s’ha baixat del tren. El que no pot ser és continuar venent una unitat que ni existeix, ni camina cap a enlloc. Els ciutadans que varen possibilitar el Primer d’octubre i que varen posar el seu cos per defensar les urnes no mereixen eufemismes barats i falses promeses. I, sobretot, mereixen la veritat. Seria hora que la coneguessin.